Les pors d'Europa

Són molts els fronts que han que­dat oberts a la Unió Euro­pea en la cimera que s'ha cele­brat aquest cap de set­mana a Brus­sel·les. Hi ha les natu­rals qüesti­ons ordinàries que s'emmar­quen en la rutina política i burocràtica dels encara 28 estats mem­bres. Però el que compta són els cor­rents de fons con­tra­po­sats que fan difícil la com­pli­ci­tat entre els pobles, naci­ons i estats repre­sen­tats al Con­sell, la Comissió i el Par­la­ment Euro­peu.

Un símptoma clar del des­ga­vell que es detecta a les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees és la decisió ferma accep­tada per tots els països mem­bres per inte­grar 160.000 refu­gi­ats que venien de Síria i d'altres indrets, fora­gi­tats per la guerra, la per­se­cució, la fam o la inse­gu­re­tat, i el com­pli­ment d'aquell acord sig­nat pels caps d'estat i de govern. En un any, només se n'han accep­tat uns 6.000. La por del refu­giat, de l'immi­grant econòmic o de qual­se­vol per­sona que es trobi o intenti arri­bar a Europa s'ha mag­ni­fi­cat perquè com­porta el crei­xe­ment dels par­tits xenòfobs i popu­lis­tes que avan­cen arreu i con­di­ci­o­nen les polítiques d'aco­llida.

Hem entrat en un període de glo­ri­fi­cació dels estats naci­o­nals obli­dant els prin­ci­pis i valors comuns que han fet d'Europa la rea­li­tat més atrac­tiva per a mili­ons de per­so­nes que cer­quen horit­zons de dig­ni­tat, tre­ball, segu­re­tat i res­pecte. Si els estats de la UE no imple­men­ten les lleis comu­nitàries, el procés de cons­trucció euro­pea que­darà for­ta­ment des­fi­gu­rat.

He pas­sat tres dies a Brus­sel·les par­lant amb molts dipu­tats, alts fun­ci­o­na­ris i repre­sen­tants polítics. El pes­si­misme és com­par­tit per molts. Si els refu­gi­ats han estat el pre­text per fer créixer els par­tits xenòfobs, per fomen­tar un naci­o­na­lisme extrem com el cas d'Hon­gria i Polònia, el Bre­xit ha estat el deto­nant per aug­men­tar les dimen­si­ons de les mol­tes cri­sis euro­pees.

Els britànics s'han pas­sat segles fent-se seva la màxima romana de divide et impera res­pecte a Europa. Divi­dir per domi­nar o per vèncer. Els britànics han estat amics i ene­mics alhora de fran­ce­sos, ale­manys, espa­nyols i rus­sos. Als cata­lans ens dei­xa­ren aban­do­nats en la guerra de 1714 perquè no entràvem en els seus interes­sos al final d'aquell con­flicte euro­peu. En for­mar-se el pri­mer nucli dels sis mem­bres del Trac­tat de Roma van inten­tar crear una orga­nit­zació paral·lela que no va tenir èxit. Sense accep­tar-ho ofi­ci­al­ment, Angla­terra havia per­dut un imperi i no havia tro­bat el seu lloc en el món, com ho pro­cla­mava el demòcrata nord-ame­ricà Dean Ache­son, a les Naci­ons Uni­des als anys cin­quanta.

Trucà a les por­tes d'Europa i el gene­ral De Gau­lle va pro­nun­ciar un no rotund a la seva entrada. El fun­da­dor de la V República fran­cesa conei­xia prou bé els britànics tot accep­tant que sense ells no hau­ria pogut començar la resistència fran­cesa a Hit­ler. Però no se'n refi­ava.

Tot just després de la seva entrada el 1973 plan­te­ja­ren el pri­mer referèndum per dema­nar als britànics si accep­ta­ven la per­ti­nença a la lla­vors Comu­ni­tat Econòmica Euro­pea. Es celebrà el 1975 i el gua­nya­ren per una majo­ria clara de més del 62 per cent dels vots.

Molts pri­mers minis­tres britànics s'han esta­ve­llat a Europa perquè no l'han pogut domi­nar ni tam­poc divi­dir. Final­ment, han deci­dit anar-se'n en un referèndum que ha estat plan­te­jat des de men­ti­des grui­xu­des i mis­sat­ges xenòfobs.

En aquests moments no hi ha ni un pla ni una estratègia sobre com es nego­ciarà la des­con­nexió britànica d'Europa. L'arti­cle 50 s'acti­varà a finals de maig, segons la pri­mera minis­tra The­resa May. Els repre­sen­tants de la Unió Euro­pea diuen que a les elec­ci­ons de 2019 el tema britànica ha d'estar enlles­tit.

Però men­tres­tant, la senyora May ha dit aquest cap de set­mana a Brus­sel·les que el seu país es com­por­tarà com a mem­bre actiu fins a l'últim moment. Hi té tot el dret. Però el que no podrà acon­se­guir és que les nego­ci­a­ci­ons vagin en la direcció britànica sinó en l'euro­pea. Si May va dir en el seu pri­mer dis­curs com a pri­mera minis­tra que Bre­xit sig­ni­fica Bre­xit, que la rup­tura ha de ser total, ja veu­rem com s'acon­se­gueix sense danyar seri­o­sa­ment els interes­sos britànics. El que no és bo per a ningú és que només mar­xin una mica, que vul­guin con­ser­var els avan­tat­ges del mer­cat únic però sense accep­tar el lliure trànsit de ciu­ta­dans euro­peus.

Per superar els rep­tes dels refu­gi­ats i els del Bre­xit, Europa neces­sita lide­rat­ges més forts i una política comuna que com­porti l'enfor­ti­ment de les ins­ti­tu­ci­ons supra­na­ci­o­nals i alhora pro­mo­gui els interes­sos indi­vi­du­als i col·lec­tius de tots els estats mem­bres.

L'alter­na­tiva a una Europa cohe­si­o­nada i solidària és massa negra per a tot­hom. Seria tor­nar a les con­fron­ta­ci­ons entre pobles i estats que han estat el mal­son euro­peu durant molts segles.