Pa amb tomàquet

La revista Cuina ha posat a votació entre els lec­tors i sim­pa­tit­zants el plat català més típic, i el pa amb tomàquet i l'escu­de­lla amb la pre­cep­tiva carn d'olla han que­dat fina­lis­tes. En ter­cer lloc s'han situat els cane­lons i, més enrere, la boti­farra amb mon­ge­tes, que sem­bla­ria que hau­ria de con­ci­tar una­ni­mi­tat. El direc­tor de Cuina, Josep Sucar­rats, em diu que la par­ti­ci­pació en les vota­ci­ons ha estat molt alta. Això explica el resul­tat. La majo­ria ha votat no el plat més típic sinó el que li agrada més, que sovint coin­ci­deix amb el propi de cada comarca o loca­li­tat. Els de Tar­ra­gona han anat per la coca de recapte, els del Maresme per la sípia amb pèsols, els de Lleida pels car­gols, els de l'Ebre pels arros­sos... Amb tanta diver­si­tat, indi­ca­tiva de la riquesa culinària del país, els sufra­gis que han arri­bat a la redacció de Cuina han estat de mal clas­si­fi­car, i si al final s'han impo­sat el pa amb tomàquet i l'escu­de­lla és gràcies als que s'han sub­jec­tat a l'enun­ciat de la pre­gunta –quin és el plat repre­sen­ta­tiu del país, no de casa teva–, units als que el pa amb tomàquet i l'escu­de­lla els agra­den per sobre de tot. En Sucar­rats està una mica trist perquè els fideus a la cas­sola, que apre­cia molt, han obtin­gut un resul­tat dis­cret.

La boti­farra amb mon­ge­tes, els cane­lons, el fri­candó, la mateixa escu­de­lla i carn d'olla són plats com­plets. Però, el pa amb tomàquet? El pa amb tomàquet no deixa de ser un com­ple­ment que només té sen­tit si és inge­rit amb truita, amb anxo­ves, amb per­nil o qual­se­vol embo­tit. És com si del bis­tec amb pata­tes triéssim les pata­tes. Diu que l'ori­gen cal tro­bar-lo en la neces­si­tat d'esto­var i fer comes­ti­ble el pa d'ahir. Una manera de fer estal­vis. La pre­gunta és: si tanta neces­si­tat històrica hi havia d'apro­fi­tar el pa, per què no es van tro­bar solu­ci­ons abans que el tomàquet es fes pre­sent, vin­gut d'Amèrica? Carme Rus­ca­lleda el suca amb madui­xes, i ho pre­senta com una exqui­si­desa. Per què els antics no ho van pro­var amb préssecs o amb pru­nes? Es limi­ta­ven, que jo sàpiga, a fer-ne sopes o a untar-lo amb oli, vi o con­fi­tu­res. I les sopes de pa amb fari­gola? No les vota ningú? Ens man­te­nim panar­res però hem dei­xat de ser sopers.

Com que som mali­ci­o­sos i molt nos­tres, diria que hem votat el pa amb tomàquet, també, perquè és enga­nya­dor. Els foras­ters que el tas­ten es pen­sen que podran repe­tir a casa una fórmula tan ele­men­tal. El fracàs és esten­tori per falta de mate­rial de qua­li­tat que només es troba aquí. El pa amb tomàquet, que s'expressa només en català, ens fa naci­o­nal­ment dis­tin­gi­bles i el seu tri­omf res­pon a la tem­pe­ra­tura política ambi­en­tal.

(Al final ha gua­nyat l'escu­de­lla i carn d'olla, parenta del cocido, el pot-au-feu o el gou­lash. Bé: també som oberts i dia­lo­gants...).