Un nou Rajoy?

Aquesta set­mana, amb la bene­dicció dels qui encara es fan dir soci­a­lis­tes, Mari­ano Rajoy tor­narà a ser inves­tit pre­si­dent del govern espa­nyol. Goo­ool! Té fama, Rajoy, de per­sona dia­lo­gant i de bon jan. No sé sap ben bé per què. El pre­si­dent encara en fun­ci­ons és un indi­vidu, en efecte, poc san­guini, però la política que per­pe­tra és cor­ro­siva. El can­di­dat del Par­tit Popu­lar va apla­nar els cra­nis dels seus rivals durant tota la pas­sada legis­la­tura i va fer apro­var lleis de ver­go­nya pròpia i d'altri. Com pot ser bona per­sona algú que imposa lleis com la d'Edu­cació, la de Segu­re­tat Naci­o­nal o l'Orgànica de Pro­tecció Ciu­ta­dana? Tot això només ho pot fer apro­var una mala ànima. Mari­ano Rajoy no ha par­lat mai amb ningú des de la majo­ria abso­luta i, si ho ha fet, ha estat només per avi­sar-lo que pas­sava ell o en qüesti­ons que sabia que no li dis­cu­ti­rien. Això no és una bona per­sona. Però ara, de sobte i per neces­si­tat, el pre­si­dent del PP sem­bla dis­po­sat a par­lar-ho tot. No té més remei. Serà més que curiós cons­ta­tar com un dels líders més intran­si­gents de la història recent d'Espa­nya comença a tran­si­gir en gai­rebé tot, com va fer Aznar en la seva pri­mera legis­la­tura. En gai­rebé tot perquè diu Rajoy que hi ha uns punts irre­nun­ci­a­bles: “La uni­tat d'Espa­nya, la sobi­ra­nia naci­o­nal i la igual­tat dels espa­nyols, perquè són bàsics per a la con­vivència democràtica”. Fins ara Rajoy no prac­ti­cava ni la con­vivència ni la democràcia. Ara inten­tarà enten­dre què és això de la con­vivència. Forçada.