No et refredis

Dius que se m'han empe­ti­tit els ulls. I tens raó: feia massa dies que no et mirava a frec de lla­vis. Porto el teu nom a l'entre­ce­lla. La nena de les gale­tes de soja i figues té quasi qua­ranta anys i tomba pels car­rers humits del barri vell sense cap mena de rumb. Passa una petita fada amb un ves­tit blanc i una jaqueta texana: té els ulls gros­sos i l'ale­gria intacta. Els nens diuen el que pen­sen, expres­sen sen­sa­ci­ons, viuen sense atu­ra­dor. Teme­ra­ris, dor­men amb la consciència serena i les mans ober­tes. Tenen el cor gran res­se­guit amb pin­tura blanca per sobre la samar­reta. Els adults no. Els adults somi­quen, es fus­ti­guen, es men­tei­xen i reben­ten. Més cors blaus neces­sita el món, més llu­nes ple­nes que revi­fin els focs i facin esve­rar els gats. No et refre­dis, em dius mirant-me els ulls poc des­perts que no fan per mi. Tu, en canvi, els tens més nets, més purs i més deli­cats que mai. Després agra­ei­xes que comenci a fer fred per dei­xar-me la jaqueta que jus­ti­fi­qui la teva metàfora. No et refre­dis. M'abra­ces i m'arronso dins el teu gec com si fos casa meva. M'hi ajec sabent que és un préstec però sen­tint que ara em tens a dins. M'ino­culo el teu per­fum, l'escal­for que con­serva el cuir, com si m'enfun­des­sis per l'esquena cobrint-me de tu, pro­te­gint-me del món, sal­vant-me de tot. Alguna cosa de tu em té fa fa fa fa fas­ci­nada. El som­riure murri? La faisó de l'esguard? Aques­tes mans impe­tu­o­ses? Dei­xem-nos d'històries: és el teu cor gran, la teva dis­tinció i aquest poder bes­tial de des­vet­llar-me i fer-me obrir uns ulls que ara són fars i que només volen tor­nar a mirar els teus com bri­llen.