Opinió

Tribuna

Sense bars

“Ara els bars ja no són espais d'alliberació

A l'arti­cle “L'uni­ver­sal”, publi­cat el 1984 a El dia del senyor, Quim Monzó expli­cava que es va atu­rar en una can­to­nada de Bar­ce­lona on feien obres per obrir-hi un bar. Monzó s'ima­gi­nava, tot evo­cant un “papas­seitià enyor del demà”, allò que s'esde­vin­dria en aquell bar: les con­ver­ses, els flirts, les begu­des, les xafar­de­ries i també l'avor­ri­ment. Al final, Monzó feia la pre­gunta retòrica: “Què faríem sense els bars?”

Als anys vui­tanta, els bars nous de dis­seny van con­tri­buir a crear la imatge de glo­ba­lit­zació a Cata­lu­nya. Eren espais on tenies la sen­sació que dei­xa­ves enrere el fran­quisme, l'espa­nyo­li­tat rància i la con­dició semi­pe­rifèrica a la qual el capi­ta­lisme ens havia con­fi­nat durant tan­tes dècades. Els arti­cles de Monzó, a més, ens van ense­nyar codis per apro­fi­tar aquesta moder­nor i alhora sub­ver­tir-la: anar al bar a mitja tarda a lle­gir, per exem­ple, L'ingenu seduc­tor de J.D. Salin­ger i lla­vors mar­xar quan arriba la gent; seure sem­pre a la barra, mai a les tau­les, o negar-se a anar a un bar on no dei­xen entrar negres, com pas­sava al Bocac­cio segons expli­cava en un altre arti­cle. Recordo que, ja als anys noranta, amb l'amic Jordi Argen­ter, que encara tenia més furóncols a la cara que jo, aplicàvem aquests codis reli­gi­o­sa­ment i anàvem a tots els bars que Monzó elo­gi­ava. (També anàvem a tots els sex-shops sobre els quals escri­via, però això és una altra història.)

Ara que ja estem ple­na­ment glo­ba­lit­zats i que l'angoixa que patim és l'opo­sada, que és que la glo­ba­lit­zació se'ns menja la nos­tra sin­gu­la­ri­tat, els bars ja no són espais d'alli­be­ració. Ara més aviat sem­blen mers apèndixs de la indústria turística, espais d'auto­e­xo­ti­cit­zació perquè hi exhi­bim la nos­tra supo­sada medi­ter­raneïtat, la farsa de la qua­li­tat de vida, el gre­ga­risme, la capa­ci­tat de rela­xar-nos, la infor­ma­li­tat dels trac­tes, les tertúlies fetes d'opinió i no de conei­xe­ment, les cer­ve­se­tes i les pata­tes bra­ves. Avui la quan­ti­tat desor­bi­tada de bars ens retorna fatídica­ment a la con­dició semi­pe­rifèrica de la qual volíem fugir.

Però diver­sos cer­cles vici­o­sos se sobre­po­sen: els bars donen vida a molta gent i alhora repro­du­ei­xen el tre­ball pre­cari; fan de signe d'iden­ti­tat i alhora ens con­dem­nen a ser país de pan­de­reta; són esti­mu­lants i alhora creen una estètica super­fi­cial. Cal que inten­tem tren­car aquests cer­cles o com a mínim reduir el nom­bre de bars? Suposo que la res­posta és per­so­nal. Si t'agra­den els bars, ja et va la situ­ació. Si no, o si en tens un a sota casa, amb la ter­rassa plena de filòsofs i de fum –un altre signe, hélas!, de sub­desen­vo­lu­pa­ment–, lla­vors és més pro­ba­ble que pen­sis que, per dir-ho fina­ment, la supo­sada cul­tura medi­terrània ja se la poden car­dar pel cul.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia