Festa a Beget

El 9 de novem­bre és la festa de la Majes­tat, a Beget, tot i que la data s'adapta a les neces­si­tats. Aquest any s'ha cele­brat el diu­menge dia 6 i, a més, ha coin­ci­dit amb la visita pas­to­ral del bisbe Fran­cesc Pardo, com­me­mo­rada, per cert, amb una tirada espe­cial dels goigs pro­mo­guda per l'olotí Gil Anglada i Llon­gar­riu i els seus amics. D'un temps ençà, els bege­tins apro­fi­ten el dia abans de la festa per arri­bar-se a l'ermita del Remei i cele­brar-hi, també, una missa. Després, al ves­pre, fan el seu ball a la sala par­ro­quial de l'antiga rec­to­ria i el dia següent hi ha pròpia­ment la festa major. Encara man­te­nen la cer­ca­vila des de la plaça prin­ci­pal fins al tem­ple romànic amb les auto­ri­tats –hi va assis­tir l'alcalde de Cam­pro­don– i l'orques­tra sol ser La Prin­ci­pal d'Olot, que, a més, fa l'acom­pa­nya­ment musi­cal i can­tat de tot l'ofici, cosa poc habi­tual en altres verals, però que a mun­ta­nya encara dóna a la cele­bració un caràcter solemne. En la seva prèdica, el bisbe Pardo va subrat­llar el fet que la Divina Majes­tat és com un veí més del poble. Efec­ti­va­ment, la inten­si­tat de la fe pot ser dife­rent en cadascú, però cap begetí pot sofrir que li toquin la Majes­tat. I això ja es va demos­trar el 1936 quan el mateix Comitè Anti­fei­xista va sal­var l'església i, fins i tot, va acom­pa­nyar el capellà perquè no hi deixés la vida. A la sor­tida de l'ofici, no hi fal­ten les sar­da­nes i tot seguit, cadascú a casa seva, a cele­brar-ho en família, amb un bon àpat d'aquells que defi­nei­xen la diada o bé al res­tau­rant, aple­gats col·lec­ti­va­ment bege­tins de la diàspora, d'altres que encara aguan­ten al poble, resi­dents de cap de set­mana, sobre­vin­guts i sim­pa­tit­zants. L'impor­tant és que sigui gent que senti la vall. Enguany érem cap a una qua­ran­tena. Cada any, entre aquesta colla, s'hi compta el rec­tor, ara Mn. Josep Sala Subi­rana, que, per aque­lles ano­ma­lies diver­ti­des, per­tany al bis­bat de Vic però ser­veix el de Girona. Però aquest any hi ha par­ti­ci­pat, també, com deia, mon­se­nyor Fran­cesc Pardo, el bisbe, junt amb el seu secre­tari. Vam com­par­tir taula i vam tocar tots els temes amb un bon fair-play per part seva, sobre­tot quan el pres­sionàvem amb rei­vin­di­ca­ci­ons doc­tri­nals, admi­nis­tra­ti­ves o econòmiques. Espero que el dinar no se li entra­vessés. D'altra banda, la mete­o­ro­lo­gia va fer que, men­tre dinàvem, baixés un impres­si­o­nat rui­xat que va durar estona. El pre­lat va que­dar asset­jat per força i vam tenir temps d'arre­glar el país i la cúria, fins que el cel es va acla­rir i va poder mar­xar con­duint ell el cotxe, tal com li agrada.