El callista de Dylan

Després d'unes quan­tes set­ma­nes de cal­cu­lat salin­ge­risme, Bob Dylan ha fet públic que no es pre­sen­tarà a Esto­colm, el mes entrant, a reco­llir el premi Nobel de lite­ra­tura. Després de molts dies de fer el suec (“fer l'orni”, en recte català), ha dit que no hi va, i prou. A parer meu, tot el que ha envol­tat el Nobel de lite­ra­tura d'enguany fa caguera, si se'm per­met l'eufe­misme. A una banda i a l'altra: tant en la del llo­re­jat com en la dels que opi­nem (que som mili­ons de per­so­nes, tin­guem opinió o no).

Dylan té tot el dret de no anar-hi, a Suècia, només fal­ta­ria. I no ens cor­res­pon a nosal­tres valo­rar la con­veniència de la seva decisió. Jo miro de no per­dre gaire temps en l'opinió ves­sada a inter­net (i qui esti­gui lliure de Twit­ter que tiri la pri­mera pedra). Ara bé, algu­nes opi­ni­ons que he lle­git des­ta­quen que el tro­ba­dor del nos­tre segle (un tòpic a què es recorre per no repe­tir els de can­tau­tor o músic) engran­deix, així, la seva aura de rarot. Dylan no ens hau­ria de fer enra­biar gota si és antipàtic, sor­rut o fet a la seva. L'únic que ens n'ha d'interes­sar és l'obra. I aquí, t'agrada o no t'agrada, et com­mou o no.

Jo m'he fet la meva pròpia pel·lícula, en això del no és no de l'artista total (un tòpic que fem ser­vir per no incórrer en la repe­tició del sin­tagma the so-called fre­ew­he­e­ling songw­ri­ter, per exem­ple). ¿Quin com­promís hi pot haver més impor­tant que el fet d'anar a reco­llir el premi més pres­tigiós entre tots els que es con­ce­dei­xen al món? M'ho pre­gun­tava i, les coses com siguin, em cos­tava d'arri­bar a una res­posta con­vin­cent. Fins que hi vaig caure: segu­ra­ment el bard de Min­ne­sota (un tòpic que ens tra­iem de la màniga per no repe­tir inne­cessària­ment el d'Orfeu indie avant-la-let­tre) tenia hora amb el seu callista i no volia can­cel·lar-la. Pot­ser el seu callista no podia donar-n'hi una altra fins al cap de dues set­ma­nes! Pot sem­blar una cosa lleu­gera, això de no anar a reco­llir el Nobel perquè tens visita a cal podòleg. Però us asse­guro que només aquells que tenen els peus deli­cats (per sort, jo no pateixo d'aquest mal) us poden dir com d'impor­tant és sen­tir-se acom­pa­nyat, en moments de veure la padrina, per un bon pro­fes­si­o­nal. Els peus és allò que ens sosté, el que ens per­met avançar. I el repa­tani Dylan, per força, ho ha de saber, això. Ell que ha fet tant de camí!

Una altra expli­cació per­fec­ta­ment plau­si­ble fóra que aquell dia, jus­ta­ment, l'home del rogall de veu (un tòpic per evi­tar la repe­tició de cap de brot de la cul­tura under­ground) se l'hagués reser­vat, en la seva agenda, per pin­tar. Però, en aquest cas, si es con­firmés, jo tin­dria un senyor dis­gust: ¿heu vist quina mena de qua­dres que pinta, aquest Tou­louse-Lau­trec del nos­tre temps (un tòpic per no tor­nar a per­pe­trar mai més la repe­tició de Leo­nardo da Vinci del nou mil·lenni)?