Nacionalitzar Catalunya

En una de les decla­ra­ci­ons eme­ses pel Par­la­ment de Cata­lu­nya al prin­cipi del procés, la con­tin­guda en la reso­lució 5/X, de 23 de gener de 2013, es podia lle­gir: “El poble de Cata­lu­nya té, per raons de legi­ti­mi­tat democràtica, caràcter de sub­jecte polític i jurídic sobirà.” Aquesta cons­tant asso­ci­ació entre sobi­ra­nia i legi­ti­mi­tat democràtica (la qual, per cert, el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol no va tenir cap pro­blema a ful­mi­nar) té alguns punts des­con­cer­tants. Si la sobi­ra­nia de Cata­lu­nya es basa en raons de legi­ti­mi­tat democràtica, entesa com el suport d'una majo­ria ciu­ta­dana a una Cata­lu­nya que ostenti el caràcter de poder ori­gi­nari, sig­ni­fica això que si aquesta majo­ria no hi és, o no es mani­festa en un moment pun­tual de la història, la sobi­ra­nia també des­a­pa­reix?

La qüestió es pot plan­te­jar de forma més punyent, i més inqui­e­tant, amb la des­vin­cu­lació que sovint se sug­ge­reix per molts sec­tors de l'inde­pen­den­tisme entre la idea d'eman­ci­pació col·lec­tiva i la idea de nació. L'adagi segons el qual el procés català cap a l'estat es fa al marge de la nació cata­lana (el cèlebre “jo no sóc naci­o­na­lista sinó inde­pen­den­tista”) que té la pre­tensió d'atraure sec­tors gens afec­tes als trets d'iden­ti­tat cata­lana, també conté el risc d'ero­si­o­nar la base social que impulsa el movi­ment. Si insis­tim tant a vin­cu­lar la democràcia amb la nació sig­ni­fica això que en absència de majo­ria també per­dem la nació? O no serà més aviat que la nació per­dura, els trets d'iden­ti­tat que deter­mi­nen un poble, tant si hi ha una majo­ria com si no? La nació cata­lana exis­ti­ria, posem pel cas, si es perdés un referèndum de secessió? En un altre esce­nari, com és el dels movi­ments naci­o­nals de sem­pre, la res­posta a aquesta pre­gunta seria pro­ba­ble­ment nega­tiva: un dal­ta­baix en els esde­ve­ni­ments polítics no impli­ca­ria necessària­ment arros­se­gar la nació al caire de l'extinció. De fet, nor­mal­ment les inde­pendències es fan per acon­se­guir aquells meca­nis­mes de poder, un estat sobirà, que con­tri­bu­ei­xen a reforçar la nació.

Però suc­ce­eix que a Cata­lu­nya des del mateix dis­curs hegemònic de l'inde­pen­den­tisme s'afirma que la nació no té res a veure amb l'aspi­ració d'esde­ve­nir un estat: es vol un estat, es diu, per con­tro­lar els recur­sos o per asso­lir cotes més altes de benes­tar per a molta gent, però no, per exem­ple, per garan­tir que la llen­gua cata­lana sigui la llen­gua pre­do­mi­nant en l'espai públic, o per donar visi­bi­li­tat i influència a la nació cata­lana en el con­cert inter­na­ci­o­nal. En defi­ni­tiva, l'inde­pen­den­tisme no naci­o­na­lista, que es ven com la quinta essència de la moder­ni­tat, aspira a crear un objecte polític sense parangó en la dinàmica mun­dial (i que efec­ti­va­ment no com­par­teix amb cap altre movi­ment seces­si­o­nista tri­om­fant) com és el de fun­dar un estat sense pàtria. És més, en aquest con­text fins i tot hi hau­ria el perill no sols que un retorn a la con­dició mino­ritària de l'inde­pen­den­tisme fereixi mor­tal­ment la nació cata­lana (i que el procés amb tots els seus referèndums i ple­bis­cits fallits siguin al cap­da­vall el cant del cigne d'un poble mil·lenari) sinó que aquesta nació encara esti­gui amenaçada fins i tot en cas d'èxit democràtic, com per exem­ple amb l'accés a la con­dició d'estat però amb la dis­so­lució dels ele­ments d'iden­ti­tat.

No deixa de pro­vo­car una certa cons­ter­nació que les naci­ons més pode­ro­ses del món i de més llarga tra­dició democràtica, com puguin ser els Estats d'Units d'Amèrica o la Gran Bre­ta­nya, es reple­guin en el naci­o­na­lisme per superar les seves cri­sis i que els cata­lans es pro­po­sin crear un estat però apos­tant exac­ta­ment pel con­trari d'allò que repre­senta “fer una Cata­lu­nya gran altra vegada”. I no cal refe­rir-se a Trump per fer emer­gir les nos­tres vacil·laci­ons. També el pre­si­dent Obama en el seu dis­curs de feli­ci­tació al pre­si­dent electe en el qual va garan­tir l'acti­vació del traspàs de poders no va tenir cap reserva a l'hora d'afir­mar que “tots som patri­o­tes”. Sem­bla, doncs, que “tots som patri­o­tes” menys els inde­pen­den­tis­tes cata­lans que no sé si amb aquests dis­cur­sos ens expli­ca­rem al món i, sobre­tot, ens expli­ca­rem a nosal­tres matei­xos per què volem la inde­pendència.