L'illa invisible

La meva per­sistència a anar a Menorca afa­vo­reix les con­fi­an­ces, i en aquesta ocasió he estat con­vi­dat a entrar en algu­nes cases. Els turis­tes entren a les esglésies i museus i, els amics, als domi­ci­lis par­ti­cu­lars. Aquí hi ha la diferència en favor dels segons. Les cases esta­ven equi­pa­des amb un soter­rani, habi­ta­ble o des­ti­nat anti­ga­ment a rebost. El visi­tant dels nuclis urbans antics de Menorca se sorprèn que els habi­tat­ges siguin, en gene­ral, tan menuts d'alçada. Planta baixa, un pis o dos, i parin de comp­tar. Ara he sabut que crei­xen per sota.

La pre­ci­pi­tació i la ignorància havien fet que en un arti­cle de fa un temps reclamés una història sintètica de Menorca que superés i actu­a­litzés la que Fran­cesc Hernández Sanz va publi­car l'any 1908 i que tinc molt lle­gida i valo­rada, sobre­tot per l'apar­tat dedi­cat a la geo­gra­fia. Doncs bé, el lli­bre exis­teix. Es titula sim­ple­ment Història de Menorca, l'ha escrit Miquel Àngel Casas­no­vas Camps i ja va per la segona edició, que és la que lle­geixo. Un estudi molt sòlid, ben escrit i amè. M'ho passo de pri­mera. Me'l van rega­lar els amics que em van con­vi­dar a fer una con­ferència a Ala­ior, i gràcies al fet que l'avió de tor­nada anava amb retard vaig arri­bar a casa quan els moros havien fet la pri­mera incursió a l'illa. Ara hi aca­ben d'arri­bar els angle­sos.

Casas­no­vas diu que Menorca ha estat ano­me­nada l'“illa invi­si­ble” perquè com que l'ele­vació més alta, el Toro, no arriba als qua­tre-cents metres, costa que sigui vista pels nave­gants. La invi­si­bi­li­tat no ha impe­dit, sinó que ha afa­vo­rit, totes les inva­si­ons hagu­des i per haver. Els suc­ces­sius pobla­dors han bus­cat segu­re­tat en el minúscul ter­ri­tori que emer­geix tímida­ment en un lloc de la Medi­terrània molt ben situat. Una altra cosa és que l'hagin acon­se­guida, perquè tot­hom s'ha dis­pu­tat la ganga.

Deu ser per afa­vo­rir més la invi­si­bi­li­tat que els cons­truc­tors de cases van exca­var la roca i es van aco­mo­dar entre els fona­ments. L'eru­dit Miquel Àngel Marquès em va dur a visi­tar Ala­ior. Vaig pen­sar que l'impo­nent tem­ple de Santa Eulàlia, plan­tat sobre el turó de la ciu­tat, era una imprudència, en el con­text arqui­tectònic gene­ral. L'Església sovint des­a­fia els perills perquè se sent pro­te­gida pel cel, i després és la pri­mera a rebre, per terra i per mar.

Amb un ter­cer Miquel Àngel, en Miquel Àngel Maria, vaig fer una incursió cre­pus­cu­lar per Ciu­ta­de­lla. Davant el casa­lot residència del bisbe em va fer obser­var una filera de cases que són encara més bai­xes que les de la resta del car­rer. “És perquè el bisbe, quan treu el cap per la fines­tra o surt al balcó, pugui veure el mar.” Una nor­ma­tiva antiga i cadu­cada, suposo. “Eterna: per la seva sin­gu­la­ri­tat les cases estan cata­lo­ga­des i pro­te­gi­des, i el senyor bisbe sem­pre tindrà vis­tes marítimes.”