El dimoni

Com que el temps passa per a tot­hom, l'atzar ha vol­gut que la mateixa set­mana que jo pas­sava de classe activa a pas­siva can­vi­es­sin també –però d'estat, no de classe- Rita Bar­berà i Fidel Cas­tro. De Rita Bar­berà què volen que els digui? Podent triar, per no coin­ci­dir és segur que no hauríem ni coin­ci­dit d'estat. Amb Fidel Cas­tro és més rela­tiu tot i que, dife­rent­ment de molts d'aquells anti­demòcra­tes dis­fres­sats de pro­gres­sis­tes d'esquer­res, més aviat l'he vist sem­pre com el dimoni. El fet és que de petit-petit –i en el meu cas això vol dir en començar els anys sei­xanta– vaig tenir una monja de mes­tra que l'havia cone­gut a Cuba. Es deia Remei Badosa, era del Sagrat Cor, havia arri­bat a l'illa abans de la Guerra Civil Espa­nyola i havia fet de mes­tra en el col·legi on Fidel Cas­tro era alumne. Expul­sada molt anys més tard per la Revo­lució Cubana, havia tor­nat a Cata­lu­nya. L'atzar va voler que acabés fent clas­ses al col·legi de la Bis­bal on jo anava als cinc anys. Tot sovint aque­lla bona dona ens par­lava de Fidel Cas­tro com si fos el dimoni. És per això que l'he vist sem­pre així, perquè, a segons quina edat, aques­tes coses que­den per sem­pre. Natu­ral­ment, doncs, Fidel Cas­tro no era ni del mateix curs, ni del mateix país que jo. Pel que he anat veient, però tam­poc no com­partíem gai­res idees. Ni amb ell, ni amb Rita Bar­berà, és clar. I això no vol dir tam­poc que ara m'agradi saber que han mort. No, jo no sor­ti­ria al car­rer a cele­brar-ho com aquells cubans de Miami, ni tam­poc faria ges­tos públi­ca­ment com els d'aquells par­la­men­ta­ris de Pode­mos. A mi més aviat em sap greu saber que han mort, tot i que no vul­gui obviar els altres morts, els de l'acci­dent del metro de València o alguns dels bal­se­ros que van haver de fugir de Cuba. Que el fi, com ja sabem tots, no jus­ti­fica mai els mit­jans. Ni en una banda, ni en l'altra.