Elogi del pa

En Miquel Àngel Maria em diu que no em puc per­dre la con­ferència que hi haurà al ves­pre al mones­tir de Santa Clara de Ciu­ta­de­lla. El títol és Elogi del pa i anirà a càrrec de Tomeu Arbona, un cui­ner de Mallorca. M'hi enca­mino. Entro al mones­tir, empe­nyo una porta, i em trobo en una església plena de gent seguint atenta un ofi­ci­ant ves­tit de blanc que té al dar­rere un cor de nenes can­tai­res. Em dec haver equi­vo­cat. Deu ser la missa dels dis­sab­tes. Obro altres por­tes, però una dóna a una escala i una altra a una saleta on no hi ha ningú. La pri­mera era la bona. L'ofi­ci­ant és el propi Tomeu Arbona, que ha con­ver­tit l'altar en una pas­tera i un tau­lell de fer pa. Men­tre pasta la farina, el cor canta. Quan fa el pa, n'explica el procés. També informa sobre la història de l'“ali­ment de la huma­ni­tat”, de la “huma­ni­tat” mar­cada pel blat, que suma molta gent. Diu una cosa que hau­ria de saber però que no sabia: que Bet­lem, pri­mer domi­cili de Jesu­crist, vol dir “casa del pa”. La vida del fun­da­dor de la nos­tra era comença i acaba amb pa. Encara segueix: l'euca­ris­tia és l'evo­cació del pa de l'últim sopar. Arbona ela­bora pans, pana­des, coques i pas­tis­sos davant una con­currència que el segueix amb unció. De tant en tant canta ell mateix una cançó de batre que jo diria que havia sen­tit inter­pre­tada per l'antic grup menorquí Tra­gi­nada però que després em diran que estic mal fixat i que l'ha can­tada Maria del Mar Bonet. El cui­ner agafa una bate­dora feta amb canyes res­ca­tada d'un museu i munta clares d'ou. Em dic: si se'n surt, caic rodó aquí mateix. No he pogut mai mun­tar clares, ni amb els apa­rells més sofis­ti­cats. Les clares d'Arbona que­den dures com el pa de cinc dies. Trena per aca­bar una ensaïmada baleàrica monu­men­tal. Diu que quan és bona, a l'ensaïmada no li calen far­cits. Pri­mer quedo una mica parat però després recordo que la majo­ria d'ensaïmades que he men­jat a la vida, que són les habi­tu­als a Cata­lu­nya, no con­te­nen far­ci­ment. Davant l'ensaïmada de l'altar, el públic entra en estat de levi­tació.

A fora es fan degus­ta­ci­ons de pans i pas­tis­sos que el cui­ner ha dut cuits. L'ensaïmada no neces­sita far­cit. En mig d'aquell com­bre­gar gene­ral, Miquel Àngel Maria m'explica que el con­vent on ens tro­bem va ser des­truït “pedra per pedra” al prin­cipi de la guerra, i més tard refet del tot. Li comento el silenci reve­ren­cial amb què ha estat seguida la con­ferència. Jo, a cada ela­bo­ració, hau­ria aplau­dit. La gent, en canvi, s'ha reser­vat l'entu­si­asme per al final. Per l'ambi­ent i per tot ha estat l'apro­xi­mació a una cerimònia reli­gi­osa. En Miquel Àngel, home religiós, em cita de memòria un text del monjo Lluís Duch: “Als anys sei­xanta con­ci­li­ars la gent bus­cava Déu pres­cin­dint dels ofi­ci­ants. Ara pres­cin­dim de Déu, però no dels ritu­als.”