Els símbols

Alep és una ciu­tat simbòlica i, perquè és simbòlica, durant set­ma­nes tots els mit­jans de comu­ni­cació occi­den­tals n'han par­lat. Després, quan Alep ha cai­gut a les mans dels rus­sos i dels de Damasc, molts dels mit­jans s'han afa­nyat a fixar el nom­bre de morts. Però també Pal­mira és una ciu­tat simbòlica i, com que Barack Obama no va apos­tar-hi, els mit­jans de comu­ni­cació n'han par­lat molt menys. I tam­poc no s'han atu­rat a comp­tar els cadàvers. Qui pot atu­rar-s'hi a fer comp­tes si ara els que hi manen sim­bo­lit­zen als nos­tres ulls el mal del mal? Per dolents, però, també els inde­pen­den­tis­tes cata­lans que van cre­mar una foto del rei. Un joc de nens com­pa­rat amb el que pas­sarà avui amb la pre­si­denta del Par­la­ment. Però als de la CUP, com als espa­nyols, a vega­des els perd l'estètica. Ja ho deia aquesta mateixa set­mana el monarca par­lant de la monar­quia: “Lo que no se conoce es difícil de que­rer.” Obvi­ava, és clar, que la conei­xem prou i que, sovint, la regla “a més conei­xe­ment, més amor” en molts matri­mo­nis no fun­ci­ona. I encara menys en els que són forçosos, com el de tots ple­gats amb el rei o el de Cata­lu­nya amb Espa­nya. Però això últim pot­ser no, perquè diuen que és una uni­tat. Com la del pany a la porta. Ahir vaig anar a un res­tau­rant. Com tants exin­te­grants de la classe mit­jana, vaig entrar-hi atret pel preu del menú. 12 euros amb vi i postres. En teo­ria, tres pos­si­bi­li­tats a cada plat. Però, a la pràctica, tot­hom men­java el mateix perquè uns plats s'havien aca­bat i perquè per a uns altres ens tocava espe­rar mitja hora. Ranxo per a la tropa! El res­tau­rant de què parlo té fama de ser­vir cada dia de la set­mana el mateix menú. “Això ve de l'any de la picor”, ens va dir el cam­brer. Ja ho veuen, doncs. Com la Cons­ti­tució, com Espa­nya i com la monar­quia.