Un acte vintcentista

L'altre dia un repor­tatge de Maria Palau en aquest diari donava compte de la història magnífica de l'artista Joan Junyer i la científica Dolors Canals. El títol – Espe­rits lliu­res de l'art i la vida – feia venir sali­vera per conèixer els per­so­nat­ges i la doble expo­sició que Bar­ce­lona i el Ven­drell han dedi­cat a Junyer (1904-1994). Tanta sali­vera que vam anar al Ven­drell. Vam apro­fi­tar per visi­tar la Fun­dació Apel·les Fenosa (on s'exposa), el mer­cat i la Fun­dació Pau Casals. Quan pas­sejàvem vora la platja, plàcida­ment, sense que ningú ens des­torbés, vaig caure en una idea: òndia, havíem fet un acte més propi del segle XX que del XXI? Lle­gir en un diari una peça que et des­co­breix un artista del qual no havies sen­tit a par­lar mai, i ena­mo­rar-te'n, d'ell i del món que evoca, fins al punt de visi­tar-ne l'expo­sició sem­bla, avui dia, un acte antic. Tot sol pas­sar per la tri­tu­ra­dora de l'efecte viral, les ona­des del Twit­ter i adéu-siau.

Anem al Ven­drell i tot rut­lla. La mos­tra és petita però sig­ni­fi­ca­tiva. No pot ser d'altra manera perquè les dis­pu­tes entre hereus van aca­bar alli­sant el lle­gat de Junyer. Per això val molt la pena adqui­rir l'assaig biogràfic publi­cat per Josep Miquel Gar­cia i Fina Duran, els cura­dors de les dues expo­si­ci­ons, la del Ven­drell i la de Vall­carca (demà pas­sat, dar­rer dia!), que dóna accés a molta més obra i molts més mira­cles de la magnètica figura de Junyer. No estem par­lant d'un artista de 2a divisió A. És algú que va expo­sar al Museu d'Art Modern de Nova York; algú con­nec­tat amb la intel·lec­tu­a­li­tat dels Estats Units pas­sada la guerra, que va fer una obra pictòrica i escultòrica impac­tant pel dina­misme i la força; algú que va aixe­car esce­no­gra­fies per a ballets inter­na­ci­o­nals; algú que es va empel­tar d'influències al París d'abans de la guerra o a la Suècia dels anys 50. És algú que trans­met tota la inten­si­tat d'una aven­tura cre­a­tiva. Pot­ser sí que vam fer un acte vint­cen­tista. Però dei­xar sor­pren­dre's per sen­si­bi­li­tats excep­ci­o­nals no per­tany a cap segle. El que sí que ja és massa tra­dició cata­lana és evi­tar tenir ben arre­lats els artis­tes més des­ta­cats i inclas­si­fi­ca­bles. Només sem­bla que hi càpiga un de cada casa, un de cada cosa, i encara rai.