Adam i Eva, innocents

Cada dia, sense fallar, els tele­notícies van plens de mal­ves­tats, des­as­tres, crims, atemp­tats, delic­tes, tram­pes, cor­rup­ci­ons i dema­nin. En una cadena d'aques­tes dites esta­tals, aca­ba­des les notícies on hi han apa­re­gut entu­si­as­mats i cri­da­ners segui­dors fut­bo­le­ros d'un equip que ha empa­tat a casa del Barça, a més de la ine­vi­ta­ble tanda de des­as­tres han pas­sat un repor­tatge sobre la fam al món. Aca­bat el repor­tatge, el ter­cer anunci és de men­jar per a gats. “Su gato comerá como en un res­tau­rante de cinco estre­llas” –ens fa saber la veu en off–. Goig i dolor, luxe i misèria, tot bar­re­jat mes­tressa, com si el bé i el mal, en un feliç api­lo­ta­ment, formés part del millor dels mons pos­si­bles. Tot­hom tran­quil, això és pau i després glòria.

Penso: qui és capaç d'expli­car l'ori­gen del mal? Durant un temps, encara ho recordo, allò d'Adam i Eva fun­ci­o­nava (perquè ningú diu Eva i Adam?), i s'arri­bava a adme­tre que dels pecats dels pares els fills en van gepe­ruts, tot i que el cer­vell no ente­nia que, de pares a fills, haguéssim de por­tar la culpa i el pes d'un pecat que ho feia anar tot tan mala­ment. Ben mirat, el càstig és molt dis­cu­ti­ble perquè, amb el Gènesi a la mà, sabem que la serp temp­ta­dora va ser cre­ada pel mateix Déu que, al ves­pre del sisè dia, “veié que tot el que havia creat era bo”. Però si tot era tan bo, d'on carai surt la mal­pa­rida de serp que ho va esga­ve­llar tot? Sí, ja sé que Eva i Adam van ser adver­tits que no men­ges­sin pomes, però com podien saber que per un parell de quei­xa­la­des a una poma tot seria tan des­astrós, si no tenien idea de cap con­seqüència, si només els havien dit que res de pomes i prou?

És fàcil i ràpid enfi­lar-se des d'aquí cap allò que filo­so­fa­ven al segle divuit: si Déu vol el mal és que Déu no és bo; si el tolera és perquè no és tot­po­derós, i si el mal forma part de la per­fecció divina, ja podem ple­gar perquè no s'entén res. Però avui el que fa pen­sar és aquesta bar­reja de misèria i opulència que ens ser­vei­xen a domi­cili cada dia, i que ens empas­sem amb una tran­quil·litat espan­tosa. Josep Pla par­lava d'un viat­jant de comerç d'aquells que “quan no poden ven­dre una caixa de sabó et par­len de Gali­leo Gali­lei”, que rao­nava dient que l'Església està basada sobre un gran error judi­cial, perquè el d'Adam i Eva va ser un pecat sense res­pon­sa­bi­li­tat: mos­se­gant la poma no sabien, no podien saber què pas­sa­ria.