Nadal 1975

Deu o dotze cata­lans que fèiem el sol­dat a la caserna Cala Corb des Cas­tell i que ens havíem que­dat sense permís vam deci­dir que el dia de Nadal orga­nit­zaríem un dinar que seguís les pau­tes del que és típic a les llars de Cata­lu­nya aquest dia: escu­de­lla, carn d'olla, tor­rons... El ros­tit, ens el sal­taríem. Era el Nadal del 1975. Franco feia un mes que s'havia mort i els per­mi­sos esta­ven res­trin­gits. De fet, nosal­tres confiàvem poder anar a casa per Cap d'Any i a última hora els sal­con­duits van ser anul·lats.

L'àpat l'havíem de cele­brar en una caseta, una mena de refugi de pas­tor, situ­ada al mig del camp, entre es Cas­tell i Sant Lluís, que uns de nosal­tres tenien llo­gada i feien ser­vir per can­viar-se de roba o reu­nir-se els diu­men­ges. La sala única estava equi­pada amb una cuina precària. Vam omplir d'aigua l'olla, hi vam intro­duir els ingre­di­ents impres­cin­di­bles que cadascú havia dut, i el gas va ser encès. La flama que va aflo­rar era petita com la d'un misto. En l'hora següent, el que pre­su­mia de cui­ner va pre­pa­rar les pilo­tes i els altres vam parar taula. Ens vam acos­tar a l'olla. L'aigua no feia cap intenció d'arren­car el bull. Un dit hi va ser introduït. Era una mica menys freda que quan havia sor­tit de l'aixeta. Feia bon dia, i vam sor­tir a pren­dre el sol. El fred i la gana ens van fer entrar. La fla­meta no s'eixo­ri­via i les ver­du­res i els ele­ments car­nis nave­ga­ven en per­fecta qui­e­tud dins l'aigua impas­si­ble. La gana aug­men­tava, i algú ja es pene­dia de no haver-se que­dat a la caserna, on a aque­lla hora el dinar ja devia haver estat de sobres con­su­mit. Es va obrir una ampo­lla de vi i després unes altres. En recordo la marca, que des de lla­vors he evi­tat: Pater­nina Banda Azul. Un va ence­tar els tor­rons. Després es va des­ta­par xam­pany àcid i el conyac. De l'olla no sor­tia ni un indici de vapor. El sol va començar a decli­nar i aviat es va fer fosc. La casa no tenia gai­rebé llum. La més intensa sor­tia de l'esforçada fla­meta de sota l'olla, que sem­blava que ens implorés clemència. Algú va ento­nar una cançó que no tenia res a veure amb el cançoner de Nadal, sinó més aviat al con­trari. Un altre va recor­dar que a la caserna devien estar a punt de ser­vir el sopar. Vam fer el camí as Cas­tell a les fos­ques, molts topant per les parets de pedra seca, mig caient i can­tant.

En els meus poste­ri­ors viat­ges a Menorca no he pogut loca­lit­zar mai la caseta. O ha estat des­truïda o ha estat molt trans­for­mada o no m'ori­ento. Un dia vaig visi­tar una expo­sició del fotògraf argentí resi­dent a Bar­ce­lona Hum­berto Rivas, i jo diria que la caseta se'm va fer pre­sent en una de les seves imat­ges. Tenint en compte que Rivas sen­tia atracció pels pai­sat­ges arqui­tectònics deso­lats i atro­ti­nats, podia ser ben bé el nos­tre refugi, el Nadal de l'any que Franco es va morir.