Escriure

Els detrac­tors diuen que ara tot­hom s'atre­veix a escriure. Els més crítics asse­gu­ren que s'edi­ten massa lli­bres. El cert és que, d'una manera o altra, es publica molt més. Han sor­git, també, peti­tes edi­to­ri­als que hi aju­den i, a vega­des, el mateix autor auto­e­dita la seva obra pel legítim plaer de poder dir que ha com­plert una de les seves aspi­ra­ci­ons, en la línia d'allò tan sabut de tenir un fill o plan­tar un arbre o escriure un lli­bre. Al cap i a la fi, és l'aco­llida dels lec­tors la que san­ci­o­narà l'apor­tació i, a la llarga, des­triarà el gra de la palla. Per damunt de tot, per­so­nal­ment, con­si­dero que escriure enno­bleix i des­plega l'espe­rit i la intel·ligència i demos­tra que el qui ho fa té alguna cosa per dir. Què hi ha de mal que s'escri­gui molt? Tant de bo hi hagués cada vegada més gent amb afanys lite­ra­ris. Segur que faríem petits des­co­bri­ments. Jo, en pocs dies, n'he fet diver­sos. La senyora que ve a fer fei­nes a casa em va reve­lar, no fa gaire, que havia escrit una novel·la i que me la dona­ria a lle­gir. Es titu­lava Qui­ero ser feliz, un títol que ja era tota una decla­ració d'inten­ci­ons. I, efec­ti­va­ment, l'argu­ment, sense gai­res com­pli­ca­ci­ons, por­tava a valo­rar sem­pre la part posi­tiva de les coses. No sé com s'ho ha fet, però la hi han edi­tat i el dia de la pre­sen­tació a Llo­ret, en la qual vaig par­ti­ci­par, va omplir la sala d'actes de la bibli­o­teca muni­ci­pal, que gai­rebé no s'omple mai ni por­tant lite­rats de reco­ne­guda solvència. L'autora, la Victòria Cuesta, fent honor al títol, estava feliç. Només posava un punt de tris­tor a l'acte l'absència de la seva ger­mana Manoli, una per­sona de caràcter bellíssim, que estava en fase ter­mi­nal i mori­ria al cap de pocs dies. Un altre cas: la meva com­pa­nya de magis­teri Est­her Vila em sorprèn un bon dia expli­cant-me que escriu novel·les d'intriga. Més tard m'asse­gura que l'Edi­to­rial Gre­gal li publica la pri­mera i em demana que la hi pre­senti a la Lli­bre­ria 22. Lle­geixo, és clar, Els bes­sons a la fines­tra, i m'ho passo bé amb una trama que et fa estar pen­dent del que passa i entra en l'anàlisi del per­fil psi­cològic dels diver­sos per­so­nat­ges. Final­ment, un amic de Tor­dera, Car­les Vinu­esa, que havia tre­ba­llat de fus­ter al taller del meu pare, deci­deix aple­gar els seus poe­mes de Nadal que ha enviat al llarg de vint-i-cinc anys als seus cone­guts més apre­ci­ats, i l'ajudo a con­fec­ci­o­nar el lli­bret, que titula Mis­sat­ges nada­lencs. Són ver­sos sor­tits del cor d'un cre­ient de pedra picada. Ben­vin­guda, doncs, aquesta pro­ducció ines­pe­rada que ajuda a fer-nos la vida menys indi­fe­rent. Això sol ja és un mèrit.