En blanc i negre

Els amics que saben el meu interès per les pel·lícules anti­gues que no pro­jec­ten enlloc em van dir: “T'has de fer de Movis­tar, hi és tot.” Pel·lícules en blanc i negre? “Tot.” Pel·lícules euro­pees, no forçosa­ment en blanc i negre? “Tot.” Japo­ne­ses? “Tot.” El fet que no em digues­sin “totes”, que per con­cor­dança gra­ma­ti­cal hau­ria res­post a la meva pre­gunta, m'hau­ria hagut de posar en alerta, però el pano­rama tota­lit­za­dor em va de totes mane­res engres­car i em vaig fer pre­sent a una botiga Movis­tar. La depen­denta em va comu­ni­car que l'endemà pas­sa­ria per casa un ope­rari que em dei­xa­ria la tele­visió enlles­tida per veure-ho tot. “Pel·lícules en blanc i negre també? “Tot.” L'endemà, l'ope­rari no va aparèixer, i durant tota la set­mana següent, tam­poc. Vaig anar a la botiga. Ho van tro­bar estrany. Van dir que pas­sa­rien avís a l'empresa ins­tal·ladora, que era dife­rent de la que la depen­denta repre­sen­tava. Alguns amics i cone­guts van detec­tar la meva impaciència: “Pren-t'ho amb calma que tam­poc et perds gaire cosa.” Què voleu dir, que no hi és tot? “Home, tot, tot...” Els amics sem­pre com­plei­xen la funció con­so­la­dora que se n'espera. Va venir el tècnic. Un fil con­nec­tat amb un altre del car­rer va tra­ves­sar diver­ses habi­ta­ci­ons per anar a ali­men­tar la tele­visió. Les parets de casa són blan­ques. El fil era negre. No en tenen de blanc? “No, però el pot pin­tar”. Deuen pen­sar en les cases que tenen les parets negres. El blanc i negre ha que­dat limi­tat a les parets. Movis­tar diu que ofe­reix quinze mil títols de pel·lícules, però les que jo espe­rava són resi­du­als o ine­xis­tents. “Ja t'ho havíem dit.” Ja ho hau­ria d'haver sos­pi­tat: “tot” era una hipèrbole pre­ven­tiva.

Un ves­pre, mirant una pel·lícula de con­so­lació, la llum se'n va anar. Vaig tru­car a Endesa. Tri­ga­rien una hora i mitja a res­ta­blir el ser­vei. Al cap de dues hores vaig veure des del balcó l'arri­bada d'una fur­go­neta de la com­pa­nyia. Em pen­sava que els ope­ra­ris obri­rien una tapa­dora del car­rer, i van entrar a un edi­fici d'ofi­ci­nes. La llum va ser res­ta­blerta. Aquest matí, la llum s'ha tor­nat a apa­gar. Adéu ordi­na­dor, adéu tot. He vist uns ope­ra­ris dins el por­tal de l'edi­fici d'ofi­ci­nes, i m'hi he acos­tat. Mani­pu­la­ven un trans­for­ma­dor enfon­sat a terra. “Ja té llum.” Els he pre­gun­tat si era nor­mal que el trans­for­ma­dor que abas­teix la zona sigui dins d'una casa, de la qual han de tenir la clau per acce­dir-hi. “Nor­malíssim.” Els he comu­ni­cat que en aquest car­rer la llum se'ns en va sovint. “Com de sovint?” Hau­ria dit cinc vega­des l'any però he dit tres per no ofen­dre'ls. “I d'això es queixa?” Ho han tro­bat nor­malíssim. Tot és nor­malíssim, però la pri­mera part d'aquest arti­cle l'he hagut de refer tota a l'ordi­na­dor. La pel·lícula que em va que­dar a mit­ges, no cal. Bon Nadal.