El Nadal de Foix

Un dels lli­bres més bells i fon­dos que s'han escrit en català sobre l'experiència nada­lenca és Onze nadals i un cap d'any, de J.V. Foix. L'obra mos­tra una uni­tat indis­cu­ti­ble, tot i que es tracta d'un recull de poe­sies de cir­cumstàncies: les que el poeta va escriure, publi­car i enviar als amics, acom­pa­nya­des d'il·lus­tra­ci­ons fir­ma­des per diver­sos pin­tors, entre els anys 1948 i 1958. És un lli­bre inequívoca­ment foixià, que bar­reja ele­ments molt diver­sos i en fa una sor­pre­nent matèria lírica. Quina figura no pot resul­tar més sintètica i admi­ra­ble, en aquest sen­tit, que la d'uns “mecànics de remença” que duen al Nen, com a penyora d'ado­ració, “olis nous de lli­ber­tat”!

Aquí hi ha dos poe­mes memo­ra­bles que no hau­rien de dei­xar de figu­rar mai en una anto­lo­gia de la pro­ducció de l'autor: “També vin­drem, Infant, a l'hora vella” i “Si jo fos mar­xant a Pra­des”. El pri­mer s'hau­ria de lle­gir cos­tat per cos­tat dels sonets de Sol, i de dol, i aporta una de les pers­pec­ti­ves més valu­o­ses i com­ple­tes de l'uni­vers foixià: la “leica i els pàl·lids pen­sa­ments” d'un vers con­vi­uen, així, amb les “Cançons d'hivern en fon­ta­nes de murta / D'un mones­tir i un cas­tell trans­pa­rents” de dos ver­sos con­se­cu­tius. Però aquest magnífic poema, síntesi pro­di­gi­osa i esten­dard de l'estil de l'autor, cons­ti­tu­eix, encara, l'exem­ple més rotund de l'ope­ració que Foix intenta dur a terme en els poe­mes de l'obra: dotar d'un con­tin­gut nou, extre­ma­ment per­so­nal, un mate­rial tan tra­di­ci­o­nal com el de Nadal. Fins a trans­gre­dir-ne el sen­tit religiós i tot. “També vin­drem, Infant, a l'hora vella / Com a pagès, per ser més sols amb Tu”: el d'aquests dies sol ser un temps molt íntim, per­so­nal. El jo del poema ofe­reix tot de coses a Jesús; algu­nes, tan poc pre­vi­si­bles com és ara “lli­bres mar­cits” i “segells nous de la Teva nai­xença”. Foix és un autèntic campió a l'hora d'har­mo­nit­zar temps històrics diver­sos i de pre­sen­tar el bar­reig de vigília i somni com si es tractés d'un temps sus­cep­ti­ble de ser vis­cut per a qual­se­vol. El final d'aquest poema sem­pre m'ha sem­blat d'una irre­di­mi­ble tris­tesa: “Vindré mudat, al cos­tat de la dona, / Amb els ves­tits de quan ens vam casar.”

A “Ho sap tot­hom...”, la bona nova del nai­xe­ment de Jesús va pas­sant de boca en boca. I la cal­cu­lada repe­tició del vers “A cal fus­ter hi ha nove­tat” ens pro­du­eix una sen­sació de consciència bate­gant i gai­rebé d'eufòria. “Si jo fos mar­xant a Pra­des”, com tan­tes altres peces de l'autor, uti­litza uns quants topònims nos­trats i en fa cate­go­ria de llocs uni­ver­sals. Quina puresa lírica, la del pes­ca­dor que “Us por­ta­ria, d'albada, / Llo­bina, verat i orada / Fres­co­sos de barca i llum”! I quina mera­ve­lla, aquest desen­llaç: “Vol­dria essé' l'altre hom / I beure a la cane­lla / De l'Aigua del Teu Nom, / Al girant de l'estre­lla.”