Perdó immerescut

En la tra­dició anglo­sa­xona i cal­vi­nista, con­ce­dir el perdó és un acte d'enorme trans­cendència social. És freqüent veure com per­so­nat­ges públics que n'han fet alguna, dema­nen l'abso­lució dels ciu­ta­dans per refer la seva car­rera o recu­pe­rar en la mesura del pos­si­ble el seu bon nom. Aquí, pot­ser perquè s'asso­cia a una expressió de feblesa i debi­li­tat, no és tan habi­tual i s'estila més no aflui­xar ni reconèixer la falta peti qui peti. Però últi­ma­ment s'apunta un canvi, i polítics, empre­sa­ris, espor­tis­tes o fun­ci­o­na­ris enxam­pats amb les mans unta­des d'oli, no dub­ten a recla­mar el perdó públic. El cas més espec­ta­cu­lar va ser el de l'antic rei Juan Car­los, que, després de ser enxam­pat en una matança d'ele­fants a l'Àfrica acom­pa­nyat d'una senyora que no era pre­ci­sa­ment la seva esposa, va dema­nar que el per­do­nes­sin, amb el com­promís de no tor­nar-hi mai més. Mai se sabrà si ho va fer en ado­nar-se de la bai­xada de cavall o perquè va veure tron­to­llar la coro­nada testa. Més fàcil és pre­su­mir dels interes­sos inno­bles del grup d'exmem­bres de la poli­cia política de Pinoc­het que també dema­nen clemència als fami­li­ars de les vícti­mes que varen assas­si­nar o fer des­a­parèixer. Se'ls ha vist tant el llautó que només volen sor­tir de la presó abans d'hora, que no han pogut fer que la gent s'ho empassi.

Perquè a part d'enal­tir qui el con­ce­deix, el perdó, perquè tin­gui sen­tit, ha de venir acom­pa­nyat d'un pene­di­ment real de l'infrac­tor i d'un intent evi­dent de refer el dany cau­sat. Quan es con­ver­teix en una fórmula ràpida per esbor­rar els cas­sos de cor­rupció política o econòmica, les tram­pes en l'esport o les males pràcti­ques en qual­se­vol ofici, el perdó esdevé una porta falsa per esca­par de la justícia. I això és un escarni més per a les vícti­mes.