Clar i català

Qual­se­vol per­sona, de manera cons­ci­ent o no, pot esde­ve­nir influïda per deter­mi­nats vin­cles fami­li­ars, per la relació amb mili­tars de l'antic règim, per l'apro­pa­ment amb les FAES o amb la Falange Española, cosa que –ine­xo­ra­ble­ment– mar­ca­ria el seu tarannà social i polític. Això és una hipòtesi fac­ti­ble. No obs­tant, les d'arrel inqüesti­o­na­ble­ment democràtica que direc­ta­ment o indi­recta vàrem llui­tar con­tra la dic­ta­dura fran­quista, coin­ci­dim sense fis­su­res que el par­tit (l'Ali­anza Popu­lar, més tard reba­te­jada amb el nom de Par­tido Popu­lar) que va fun­dar un dels expo­nents del fran­quisme, Fraga Iri­barne, en temps de la mal ano­me­nada tran­sició democràtica, és un par­tit d'arrels dic­ta­to­ri­als i sense cul­tura democràtica, on es tro­ben agru­pats la majo­ria dels des­cen­dents de l'antic règim o dels pro­pers a la ide­o­lo­gia fran­quista, i també aquells influ­en­ci­ats per la hipòtesi ini­cial esmen­tada.

Tots ells, amb l'Aznar al cap­da­vant, varen votar no a la Cons­ti­tució del 1978 perquè era exces­si­va­ment per­mis­siva (?). Ara, però, que con­tro­len el poder, no volen ni sen­tir a par­lar de refor­mar-la, ja que, sense la sepa­ració dels poders, el TC, l'Audi­en­cia Naci­o­nal (l'antic temi­ble Tri­bu­nal d'Ordre Públic) i la Fis­ca­lia de l'Estat són els ins­tru­ments que uti­litza l'exe­cu­tiu de Rajoy per judi­ci­a­lit­zar la política, espe­ci­al­ment con­tra Cata­lu­nya, i fer-la per­mis­siva per a cor­rup­tes i finan­cers (molts d'ells mili­tants o afins al PP). Una manera de gover­nar dic­ta­to­rial, inhe­rent en la cul­tura cas­te­llana i en els governs espa­nyols, que afa­vo­reix les oli­gar­quies, per­ju­dica les clas­ses des­a­fa­vo­ri­des i per­se­gueix el fet de posar este­la­des als ajun­ta­ments o cre­mar una sim­ple foto del Borbó de torn. Una Espa­nya que, cada cop més, s'assem­bla a la Tur­quia d'Erdo­gan i que és on hi ha menys lli­ber­tat d'expressió de la UE.

Amb l'arri­bada del PP al poder, aque­lla inci­pi­ent democràcia debi­li­tada pel 23-F del 1981 ha dei­xat pas –sub­til­ment– a una dic­ta­dura par­la­mentària, on l'obs­ti­nat i auto­ri­tari Rajoy, al gover­nar amb els suports dels neo­fran­quis­tes de C's i d'un PSOE del gran guru Felipe González, de cone­gut tarannà gens demòcrata, no vol enten­dre que la democràcia no “sor­geix de la llei sinó de la volun­tat del poble”. Exem­ple: Rajoy i l'omni­pre­sent Sáenz de San­ta­maría s'han omplert la boca par­lant de diàleg amb el govern de Cata­lu­nya (men­tida!). De moment, no hi ha hagut cap altre “diàleg” que les sentències (cons­tants) del TC i un seguit de reque­ri­ments judi­ci­als de càrrecs elec­tes (des de mem­bres del govern fins a la pre­si­denta del Par­la­ment i dife­rents regi­dors). El seu “diàleg” podrà enga­nyar molts espa­nyols, però no els cata­lans que apli­ca­rem la metàfora d'en Joan Coma: “Per fer la truita, pri­mer s'han de tren­car els ous.”