El francès, mig veí

Entre Nadal i cap d'any a Llançà, Roses, l'Escala... el francès hi és llen­gua habi­tual. Els pro­pi­e­ta­ris d'apar­ta­ments, bun­ga­lous i villas de fins a cinc-cents quilòmetres cap al nord vénen a pas­sar-hi la set­ma­neta: la qua­li­tat/preu d'aquí, par­ti­cu­lar­ment de la res­tau­ració, els és molt atrac­tiva i no té com­petència a casa seva. Encara són ate­sos en gene­ral en la seva llen­gua, fami­liar a la majo­ria d'altem­por­da­ne­sos des del temps que el repu­bli­ca­nisme, el lliu­re­pen­sa­ment i l'Enci­clopèdia arri­ba­ven en francès. Per qui no la sàpiga, heus ací una anècdota verídica que exem­pli­fica això que diem, vis­cuda a la Figue­res d'abans de la Guerra. Són Fires de la Santa Creu. Vénen molts fran­ce­sos con­vi­dats pel con­sis­tori. L'alcalde de Per­pinyà que els encapçala pateix perquè li sem­bla que només hi ha un “intèrpret”: el pro­fes­sor de francès de l'ins­ti­tut. Quan comu­nica la seva pre­o­cu­pació al seu col·lega figue­renc, aquest, enri­o­lat, li diu: “No us hi cap­fi­queu pas, a Figue­res tot­hom sap francès lle­vat pre­ci­sa­ment del pro­fes­sor que dieu...” Tot té una expli­cació. Cert és que als ins­ti­tuts hi ha hagut efi­cacíssims pro­fes­sors de francès; tan cert com que, si no en dis­po­sa­ven, en nome­na­ven qual­se­vol d'altres matèries. En efecte, a l'Alt Empordà el francès ha estat llen­gua sabuda; abans que JR no digués mai a TV3 el cèlebre “Sue Ellen, ets un pendó!”, Dallas havia estat seguida doblada a París; a Figue­res els tele­vi­sors ja els venien equi­pats amb el sis­tema Secam francès a més del PAL espa­nyol. Després la cosa ha anat de baixa: no és que l'anglès subs­tituís equi­ta­ti­va­ment el francès; és que els joves van haver d'aban­do­nar-lo en esco­les i ins­ti­tuts on, supo­sa­da­ment, apren­drien l'altre... Fins i tot la cançó fran­cesa més popu­lar pau­tava la llen­gua que havia estat òbvia arreu del món culte durant dos segles. El 1969, encara amb el francès gau­dint de cen­tra­li­tat, Jean-François Mic­hael can­tava a una britànica que, figu­ra­da­ment, s'havia fet: Adieu jolie Candy… Je regret­te­rai, ton sou­rire et tes fau­tes de Français. Era ver­sem­blant que una jove anglesa de fa menys de cin­quanta anys hagués après francès! Però de seguida, el 1973, Mic­hel Sar­dou ja feia ena­mo­rar l'écolière de La mala­die d'amour del charme inno­cent d'un pro­fes­seur d'anglais. Als setanta apren­dre anglès a França ja era guai i als ins­ti­tuts es con­so­li­dava el tòpic de l'atrac­tiu dels pro­fes­sors de la llen­gua del pop, men­tre la chan­son anava que­dant local, eli­tista i démodée. Tor­nem als turis­tes que ens visi­ten i paguen l'IBI als nos­tres muni­ci­pis. S'han hagut d'habi­tuar que en molts comerços, sobre­tot de franquícies, la dependència ignori el seu idi­oma; al prin­cipi, fa trenta anys, vivien amb deso­lació que la pri­mera llen­gua d'occi­dent durant tres segles comencés a ser igno­rada pels cam­brers joves, a qua­tre pas­sos del seu exa­gone. Els més grans s'indig­na­ven entre­llu­cant la pro­pera fi del (seu) món; s'han anat morint i els seus fills ja hi han posat pell morta.