Antifranquisme franquista

La detenció del regi­dor Joan Coma ha (res)sus­ci­tat una con­clusió unànime entre els demòcra­tes: el fran­quisme encara està ben viu en les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les. No cal dis­cu­tir evidències. I menys en aquest cas, en què tot fa tuf de fran­quisme: emma­ni­llar un ciu­tadà pacífic i tras­lla­dar-lo a l'Audi­en­cia Naci­o­nal, acu­sar-lo d'inci­tació a la sedició, el currículum de poli­cia fran­quista del jutge, i el fet que la pri­vació de lli­ber­tat apli­cada pel jutge esti­gui fona­men­tada en una llei fran­quista.

Hi ha, és clar, un fran­quisme indis­si­mu­lat, que par­teix de la soca orgànica del règim dic­ta­to­rial. Però també hi ha un altre fran­quisme més invi­si­bi­lit­zat, latent en fets, sec­tors, tics i per­so­nes que rara­ment iden­ti­fi­quem com a expansió del fran­quisme. Si ana­lit­zem aquest feno­men, des­co­bri­rem que quan el jutge no ha tin­gut un pas­sat fran­quista sinó un pre­sent anti­fran­quista, la via repres­siva tam­poc ha estat dife­rent. Redes­co­bri­rem que intel·lec­tu­als pro­gres­sis­tes estan defen­sant, ni més ni menys, que, en democràcia, la llei i els tri­bu­nals subs­ti­tu­ei­xin la volun­tat popu­lar. Ens ado­na­rem que, com a reacció al procés sobi­ra­nista, hi ha molts vete­rans anti­fran­quis­tes més pre­o­cu­pats per aler­tar de “les con­seqüències repres­si­ves de l'Estat per aquest des­a­fi­a­ment” que no pas per denun­ciar la pos­si­ble repressió. De vega­des em fa por estar en aquest últim grup, que espanta les gene­ra­ci­ons joves amb un manual de ter­mes i pre­ven­ci­ons here­ta­des del fran­quisme per via intra­ve­nosa. El fran­quisme ho va dei­xar tot tan ben lli­gat i ho ha anat relli­gant tot tan bé sobre la marxa, que fins i tot ha lle­gat les seves expan­si­ons ten­ta­cu­lars en forma d'anti­fran­quisme cap­tiu del fran­quisme.