El fred

Quan érem petits el fred venia quan volia i se n'anava d'igual forma. Ara entra i surt segons ho indi­quen els homes del temps. No teníem tele­visió, i a la ràdio se sen­tia la veu fosca i com encap­su­lada d'uns senyors, que de vega­des es deien Mari­ano Medina i de vega­des Jaime Martín, “el vigía del tiempo”, que es dedi­ca­ven més a expli­car el temps que havia fet o feia que el que faria. A l'hivern, sem­pre par­la­ven de les tem­pe­ra­tu­res extre­ma­da­ment fre­des que es regis­tra­ven a Estan­gento. Com que aquells meteoròlegs par­la­ven des de Madrid, m'ima­gi­nava que Estan­gento era un lloc remot de la península poblat de gent que a l'hivern s'ho pas­sava molt mala­ment. Un dia vaig anar pel Pallars i vaig enten­dre que es refe­rien a l'estany Gento. Hi devia haver allí un obser­va­tori. Ara no hi deu ser o no té cap interès el que hi marca el termòmetre perquè no sento cap home del temps, ni de Madrid ni català, que parli ni d'Estan­gento ni de l'estany Gento. Últi­ma­ment el fred intens s'ha des­plaçat a Das, a la Cer­da­nya, on el pare de l'amic Abel Que­ralt de Tiana, l'home del temps de 8TV, té cura de l'obser­va­tori. Suposo que en punts més ele­vats i ombrívols deu fer més fred, però les tem­pe­ra­tu­res ens arri­ben d'on hi ha meteoròlegs dili­gents i entu­si­as­tes de l'aire glaçat i gent que hi viu.

No recordo que el dia de Nadal de 1962, el de la gran nevada, ningú del meu entorn hagués dit “l'home del temps ja ho havia anun­ciat”. Aque­lla nevada copi­osa en un dia tan ben tro­bat va sor­pren­dre tot­hom i no va ser fins després que es va estu­diar el feno­men inu­si­tat. Ara sabem l'hora exacta que el fred es farà pre­sent, els graus per on es pre­ci­pi­tarà i amb quina pun­tu­a­li­tat aca­barà l'acti­vi­tat fri­gorífica i donarà pas a tem­pe­ra­tu­res més con­for­ta­bles. Jo suposo que els homes de les coves i més tard els que vivien i encara viuen a pagès nota­ven per un nuvo­let, pel movi­ment d'una fulla o pel cant d'un ocell que el fred venia. Els homes del temps actu­als fan com ells, només que amb sofis­ti­ca­ci­ons. Nosal­tres, els que escoltàvem la ràdio, vam ser la gene­ració endar­re­rida: gent de ciu­tat que no sabíem res dels núvols que sen­ten el temps.

Mari­ano Medina i Jaime Martín ho feien venir tot de l'Atlàntic: la bor­rasca, l'anti­cicló... És clar: a Madrid totes aques­tes coses s'ori­gi­nen a l'Atlàntic. Els pri­mers homes del temps de TV3, for­mats per aquells, van tenir un moment d'inèrcia i també atribuïen la pluja, el vent i el sol als influ­xos oceànics. “No l'encer­ten mai”, deia la gent que veia seque­dat on s'havia anun­ciat pluja. Ara l'encer­ten sem­pre perquè han “des­con­nec­tat” de Madrid i ho fan venir tot del Medi­ter­rani, que és la massa humida que més ens regeix. Si de cas, de l'aire medi­ter­rani col·lidint amb l'atlàntic i el de Madrid.