La reconducció

La història retindrà aques­tes dues dates. El juliol del 2015, el rei d'Espa­nya va treure la impressió, després d'estar-hi par­lant més d'una hora en pri­vat, que l'acti­tud del pre­si­dent Mas era “irre­conduïble”; almenys, això és el que va reve­lar imme­di­a­ta­ment després Miguel Ángel Revi­lla, un polític boca­moll que encara té càrrec. Al cap de mig any, Mas encara no havia estat reconduït, però sí va ser aconduït “a la pape­rera de la història” per causa de movi­ments tàctics dins el bloc sobi­ra­nista; dit en ter­mes mili­tars, va ser una baixa pro­vo­cada per foc amic, almenys apa­rent­ment. El qui era motor del procés, refe­rent inter­na­ci­o­nal i capi­tal polític impres­cin­di­ble va fer “un pas enrere”, és a dir va ple­gar, en un moment en què qual­se­vol obser­va­dor impar­cial hau­ria cre­gut que, si la salut o els vots no ho impe­dien, tenia no sols el dret sinó el deure d'aca­bar el que havia començat. Si aquest era el preu a pagar a canvi d'esta­bi­li­tat par­la­mentària i de cohesió en les files de la tropa mobi­lit­zada, va ser molt mal negoci. Era pre­vi­si­ble lla­vors, i s'ha com­pro­vat després, que la ines­ta­bi­li­tat aug­men­ta­ria i que la deso­ri­en­tació també. I és que, en moments de con­flicte, hom supera les divi­si­ons i fa cos­tat als líders, no els liquida. Per això, quan d'aquí a un temps l'his­to­ri­a­dor intenti enten­dre com van anar real­ment les coses, es pre­gun­tarà si no va haver-hi cap inter­venció externa que reconduís la situ­ació, ja que dub­tarà que tan­tes renúncies i tants des­co­nei­xe­ments, tants errors de càlcul i tan­tes nego­ci­a­ci­ons falli­des s'esde­vin­gues­sin espontània­ment.