El dinar de Nadal

Rafel Nadal ha tret novel·la nova, La senyora Stend­hal, i per pre­sen­tar-la reu­neix gent a dinar. Habi­tu­al­ment aquests àpats es reser­ven als peri­o­dis­tes cul­tu­rals que són els que faran divul­gar l'objecte, però Nadal ha con­vençut l'edi­to­rial de cele­brar el nata­lici amb uns amics. Me'n deu con­si­de­rar, i és a la recíproca, perquè m'hi con­vida. Som en Quim Español, arqui­tecte i poeta –quants arqui­tec­tes poe­tes, en aquest país–, que és a qui Nadal con­fia les lec­tu­res prèvies dels seus lli­bres i que se sap de memòria frag­ments de novel·les de molts autors, i porta una poe­sia de Céline al mòbil. Hi ha la Maria Car­dona, que és qui acon­se­gueix que els lli­bres de Nadal es tra­du­ei­xin a dinou idi­o­mes i siguin més lle­gits en holandès que en cas­tellà. “Un nom català té mala entrada a Espa­nya”, cor­ro­bora Glòria Gasch, edi­tora de Columna, que seu al meu cos­tat. Llúcia Ramis, que segu­ra­ment por­tarà la crònica del dinar a La Van­guar­dia, no ens vol expli­car quina novel·la està escri­vint però quan la con­versa s'anima i tot es bar­reja, afirma que si la medi­cina acon­se­gueix que vis­quem dos-cents anys vigi­la­rem més de no ser atro­pe­llats per no per­dre'ns els anys que ens fal­ten. Sem­bla una reflexió de Bor­ges. I si només en visquéssim trenta, no vigi­laríem el trànsit amb més avarícia? Encara hi dono vol­tes. Hi ha el cro­nista Cris­tian Segura, que està escri­vint un lli­bre sobre la decadència o subs­ti­tució de les elits cata­la­nes, que ell per família coneix bé. També hi ha el pin­tor Joan Pere Vila­de­cans, vin­cu­lat a la poe­sia cata­lana des de les por­ta­des que feia per a Edi­ci­ons del Mall i que ara té a la Dipu­tació una expo­sició amb Martí i Pol al fons. Edu­ard Vol­tas, direc­tor de Time Out, intro­du­eix una mica de polèmica i poli­tit­zació a la con­versa. Les novel·lis­tes Jenn Díaz i Sílvia Soler ens expli­quen les nove­tats que tenen a punt. I jo, bus­cant brega: quan­tes novel·les cata­la­nes actu­als, la d'en Nadal inclosa, no estan pen­sa­des per satis­fer els assi­dus dels ano­me­nats clubs de lec­tura? Pro­tes­tes. Els novel·lis­tes pre­sents pen­sen en tot­hom. Sí, però els comen­ta­ris més direc­tes els arri­ben d'aquests clubs, que els con­vi­den i en bona part garan­tei­xen els èxits de ven­des. Gerard Quin­tana, a qui encara no he pre­sen­tat, asse­gura que quan escriu una cançó pensa en els oïdors que encara han de néixer. En Nadal no em con­vi­darà més: into­xi­cat per l'ofici que ens uneix, li sol·licito que repren­gui també les cròniques vis­cu­des dels pri­mers lli­bres. Em res­pon expe­di­tiu que no tor­narà mai al peri­o­disme. Si no em con­vida més serà una pena gran. Amb el pre­text de la crisi, les ins­ti­tu­ci­ons han supri­mit aque­lles recep­ci­ons que ser­vien perquè gent diversa es trobés, es conegués i inter­canviés experiències i coses. Ho fa en Nadal, i és per cele­brar-ho i expli­car-ho.