Cugat, el cap de cobla

Xavier Cugat és un per­so­natge pecu­liar. De tan expo­sat, segu­ra­ment obs­cur. De tan super­fi­cial, pot­ser amb unes esclet­xes que anun­cien alguna mena de pro­fun­di­tat des­co­ne­guda. De tan his­triònic i amant del pas­titx, pot­ser més autèntic i honest del que mai hem arri­bat a creure. Ha estat exclòs de la història de la música perquè va adul­te­rar els rit­mes cubans, perquè va pro­mo­ci­o­nar el seu exo­tisme i perquè, aquí, sem­pre va ser vist o bé com un pallasso gran­di­loqüent o com una mena d'inva­sor que mal­me­tia la tra­dició. Això és el que expli­quen, amb una gran quan­ti­tat de detalls, amb una extensa bibli­o­gra­fia i un esplèndid tre­ball de camp, els musicòlegs Joan Gay, Quim Raba­seda i Anna Cos­tal, pro­fes­sors de l'Escola Supe­rior de Música de Cata­lu­nya, autors d'una bio­gra­fia de Cugat, edi­tada per l'Ajun­ta­ment de Girona, que es con­cen­tra en la relació entre el músic i la seva terra natal.

S'hi des­fan tòpics, s'hi des­co­brei­xen enganys, es con­tex­tu­a­litza històrica­ment –amb les màximes cer­te­ses pos­si­bles– una vida que és una acu­mu­lació de fic­ci­ons. És, com diuen els matei­xos autors, un “Cugat expli­cat pels altres”, perquè el que fa el lli­bre és emmar­car una existència tan fabu­losa (de faula i d'excés) en l'esce­nari real, des de la Girona que el veu néixer fins a la ciu­tat que l'acull en el seu cemen­tiri. Aquest “apàtrida musi­cal”, que va fer de l'edul­co­ració un estil, que va can­viar la música clàssica pel gran espec­ta­cle, va saber con­ver­tir-se en un refe­rent de la cul­tura popu­lar, com ho tes­ti­mo­nia, per exem­ple, el relat de l'estrena a Girona de Bat­hing Beauty, el desem­bre de 1948.

La nova bio­gra­fia de Cugat no fa esment dels epi­so­dis més cone­guts (els més tòpics) de l'artista poli­facètic que va enllu­er­nar el món de l'espec­ta­cle ame­ricà, sinó que burxa en el seu pas­sat, en el seu afany de noto­ri­e­tat, en el seu declivi. I conté una defi­nició que explica, com mai no ho ha fet ningú, qui era de debò Cugat: “Mont­sal­vatge no se'n va ado­nar, però Cugat es va com­por­tar sem­pre com un autèntic cap de cobla empor­da­nesa.”