El poder menteix

Mireu si n'estem, de mala­ment, que la BBC ha hagut de crear un depar­ta­ment espe­cial per desem­mas­ca­rar notícies fal­ses, exa­ge­ra­ci­ons i rumors. Se suposa que això ja ho hem de fer sem­pre els que ens dedi­quem a això, des del peri­o­dista més expe­ri­men­tat de la BBC fins a l'últim becari d'un set­ma­nari de comar­ques. Però la dimensió del pro­blema és tal que la cadena britànica ha hagut de reser­var uns quants peri­o­dis­tes per ana­lit­zar a fons tota la brossa d'apa­rença creïble que cir­cula per les pan­ta­lles on s'infor­men els ciu­ta­dans.

Però no són les xar­xes, l'ori­gen del pro­blema. Ni són un feno­men nou. Les men­ti­des més peri­llo­ses sem­pre s'han pen­sat en des­pat­xos ofi­ci­als i han tro­bat alta­veu en la desídia o la com­pli­ci­tat cínica de peri­o­dis­tes i grups de comu­ni­cació que renun­cien a exer­cir com a tals. I afecta ja tot­hom: des del líder mun­dial que asse­gura que un país té armes de des­trucció mas­siva fins al minis­tre de l'Inte­rior que afirma que l'atemp­tat l'ha fet ETA, pas­sant per l'alcalde que infla any rere any les xifres d'assis­tents a la seva fira agrícola. L'altre dia un ajun­ta­ment català defen­sava per segon any con­se­cu­tiu que és el que més gasta en des­pesa social. Però ho fa afe­gint-hi la des­pesa de segu­re­tat social del seu per­so­nal. Dos dies després, un pre­si­dent de dipu­tació afir­mava en un ple que un jutge li havia donat tota la raó en la política de des­pe­ses sanitàries de la ins­ti­tució, però en rea­li­tat el jutge sim­ple­ment havia con­si­de­rat que no podia tra­mi­tar el cas perquè el sin­di­cat que ho denun­ci­ava no era part legi­ti­mada per fer-ho. Jocs de mans nar­ra­tius, tram­pes al soli­tari que, en rea­li­tat, no són al soli­tari si després els mit­jans, per desídia o per com­plaença interes­sada, els ampli­fi­quem sense com­pro­var abso­lu­ta­ment res.

A alguns peri­o­dis­tes els agrada veure's a si matei­xos com a nota­ris de la rea­li­tat. Si un deter­mi­nat senyor o senyora amb pedigrí ofi­cial diu tal cosa, jo publico que això ha estat dit, i tan ample. Objec­ti­vi­tat pura, que en rea­li­tat no és més que una covarda equi­distància entre la men­tida i la veri­tat. Sem­blen, més aviat, aquells nota­ris que, en el moment de la firma del con­tracte, s'aixe­quen i sur­ten del des­patx perquè els cli­ents, fora dels focus, escri­guin ells al titu­lar que l'atemp­tat l'ha fet ETA, que Sad­dam té un arse­nal químic o que a la seva fira de for­mat­ges hi va més gent que al Mobile World Con­gress.