Al·legoria vinícola

El Sense ficció Pri­o­rat del mes pas­sat va expli­car altra vegada aquesta història extra­or­dinària que mai no ens can­sem de sen­tir. Als anys vui­tanta, cinc joves (René Bar­bier, Daphne Glo­rian, Álvaro Pala­cios, Car­les Pas­trana i Josep Lluís Pérez) es van dedi­car a con­ver­tir una zona en decadència que amb prou fei­nes feia vi de taula en el que aviat seria el ter­roir del Pri­o­rat reco­ne­gut arreu per la mine­ra­li­tat de la lli­co­re­lla.

El pro­grama per­met ado­nar-se d'una pola­ri­tat fas­ci­nant. D'una banda, aquest procés de rein­venció i reva­lo­rit­zació del Pri­o­rat va cul­mi­nar en certa manera en el vi més car de tots, que és l'Ermita de Pala­cios i que val entre set-cents i mil cinc-cents euros l'ampo­lla. La gent que esti­mem el món del vi sem­pre ens hem pre­gun­tat quin esde­ve­ni­ment cataclísmic ha fet que aquest vi costi cinc vega­des més que els vins més cars del Pri­o­rat. La res­posta és el Chris­tie's de Nova York. Com veiem al repor­tatge, en una sub­hasta del 1999 es va apos­tar frenètica­ment per una caixa de l'Ermita i a par­tir de lla­vors aquest vi ha esde­vin­gut un luxe de col·lec­ci­o­nista.

L'impor­tant no és si l'Ermita, mal­grat que és fet amb vinyes velles en pen­dents alçats i a l'ombra, val o no val aquests preus. L'impor­tant és que, gràcies a la geni­a­li­tat i a l'esforç de Pala­cios, aquest vi va fer de punta de llança d'una valo­rit­zació finan­cera que ha obert totes les por­tes als vins del Pri­o­rat.

D'altra banda, a l'altre extrem hi ha la des­es­pe­ració dels page­sos que veien que aquests joves no apro­fi­ta­ven tot el raïm: veien que, si bé rega­ven els ceps per pro­duir més, lla­vors llençaven el raïm que no con­si­de­ra­ven prou bo. Ara bé, encara que al prin­cipi aquest comen­tari s'inter­pre­tava com el del pagès remu­gaire que no entén res, actu­al­ment s'ajusta a una nova manera d'apro­xi­mar-se a la terra del Pri­o­rat. La nova filo­so­fia és que a la terra se l'ha de dei­xar fer tant com es pugui, encara que això pro­du­eixi vins més impurs i més impre­vi­si­bles. En aquest sen­tit, les noves gene­ra­ci­ons ja se cen­tren més en les úniques vari­e­tats autòcto­nes, la gar­natxa i la cari­nyena, sense els caber­nets i siràs ini­ci­als que van per­me­tre glo­ba­lit­zar els vins, o fins i tot fer­men­ten en les botes de ciment dels page­sos de tota la vida per evi­tar que el vi agafi el gust de roure francès que tant ha con­tribuït a homo­geneïtzar els gus­tos.

Per tant, cada pro­duc­tor ha de fer un equi­li­bri entre la neces­si­tat de fer un vi depu­rat i recognos­ci­ble a escala glo­bal i la volun­tat de dei­xar que la terra deci­deixi quin tipus de vi ha de sor­tir. No cal dir que això de tenir un peu a les finan­ces i l'altre a la cosa incon­tro­la­ble de la terra ser­veix com a al·lego­ria per a molts temes més enllà del món del vi.