La revolució dels somriures

El fis­cal acu­sa­dor en el cas del 9-N, Emi­lio Sánchez Ulled, ha arri­bat a una con­clusió que defi­neix, al seu agut enten­dre, què va fer la Gene­ra­li­tat en la con­sulta d'aquell dia. Segons Sánchez Ulled, hi va haver “actu­ació emmas­ca­rada dels poders públics”. És a dir, el govern hi va fer, però de manera “ate­nu­ada”, com dema­nava el comte duc d'Oli­va­res aquell. I només va des­viar l'apa­rença als volun­ta­ris. La defensa i els acu­sats el van reba­tre, més pen­dents de la sentència que de l'èpica històrica. O van inten­tar com­bi­nar-les, la reducció de sentència i l'èpica històrica, amb habi­li­tat. La balança de la justícia es decan­tarà cap on con­si­deri. Ja s'ho farà. Perquè, en tot cas, i més enllà de la mor­bo­si­tat que sus­cita el final del serial, això és pas­sat. En el pre­sent, i en el futur que vindrà, l'actu­ació dels poders públics cata­lans no pretén ser “emmas­ca­rada”. Govern i Par­la­ment pre­te­nen actuar, a par­tir de l'apro­vació de la llei de tran­si­to­ri­e­tat jurídica, a cor obert i a cara des­co­berta. Per tant, a par­tir d'aquell moment, l'Estat ja no neces­si­tarà pegar tan­tes vol­tes a la sènia, perquè tot li vindrà rodat. Podrà repri­mir el “desa­ca­ta­ment” a la Cons­ti­tució sense tanta merenga. Dilluns pas­sat la “revo­lució” que va acom­pa­nyar els acu­sats als peus del Palau de Justícia encara era “dels som­riu­res”. Fami­liar, ama­ble i rei­vin­di­ca­tiva. A par­tir del moment en què tot quedi clar haurà de con­ti­nuar sent rei­vin­di­ca­tiva i ama­ble, sí, però deci­dida i audaç. I ja no dei­xa­ran que som­ri­gui tant.