La revista ‘Alberes'

Desit­ja­ria de bona jeia (avui, bon rot­llo) pro­vo­car un punt de mala consciència als meus conveïns del bis­bat de Girona i de la Cata­lu­nya Nord. Només als que encara no lle­gei­xen les revis­tes de l'edi­to­rial Gavar­res: Cadí-Pedra­forca, Les Gar­rot­xes, Gavar­res, Gironès i Albe­res. He dit per­so­nes i no pas lec­tors perquè ja hi ha un bon sec­tor fidel a aques­tes publi­ca­ci­ons i que no lle­geix cap altre paper: devo­ren àvida­ment aques­tes peti­tes mera­ve­lles que sur­ten dues vega­des l'any, cada una en l'àmbit geogràfic que con­creta el títol. Els números són més que una revista: pel volum, gruix i con­tin­gut s'acos­ten a un lli­bre que aplega una enor­mi­tat d'infor­mació diversa rela­tiva a les comar­ques a les quals es pro­jecta: per­so­nes i coses molt pro­pe­res al lec­tor habi­tual o oca­si­o­nal al qual s'adreça. I per la qua­li­tat i la den­si­tat del con­tin­gut, cada edició repre­senta una radi­o­gra­fia en dues direc­ci­ons: una de temàtica –músics, fle­quers, esco­les, jocs, oli, con­tra­ban, exili...– i l'altra d'humana: pro­pa­gar aque­lles per­so­nes d'acti­vi­tat sin­gu­lar, popu­lar, humana...

David Pujol, direc­tor d'Albe­res, ha pre­sen­tat aquest dis­sabte el dar­rer número en l'impo­nent marc que presta el cas­tell de Llers, recent­ment res­tau­rat. Ell, Anna M. Puig i Roser Bech han expres­sat amb passió enco­ma­na­dissa –espe­ci­al­ment la Roser– el catàleg de raons per les quals es publica cada edició. Les matei­xes raons que hau­rien de pro­vo­car l'interès de totes aque­lles per­so­nes sen­si­bles i curi­o­ses per conèixer el seu entorn més imme­diat. En el cas d'Albe­res, l'espai és l'Alt Empordà, el Valles­pir i el Ros­selló; i, per posar un exem­ple, ens limi­ta­rem al dos­sier d'aquest dar­rer número, dedi­cat a l'aigua: quin plaer conèixer estanys, gor­gues, embas­sa­ments, canals, molins, cen­trals elèctri­ques, ren­ta­dors, pous de glaç, camps d'arròs, plan­tes d'embo­te­lla­ment, sínies, sau­rins, etc. que tenim a pocs quilòmetres de casa. I, sense sor­tir d'aquest dar­rer número, una satis­facció anar sabent què van escriure de nosal­tres peri­o­dis­tes rus­sos de fa un segle, com és la festa de l'os als pobles del Ros­selló, com era el vi que bevien els romans d'Empúries o com s'eri­geix, es manté i s'acaba una car­bo­nera.

Tot i que per raons de tra­moia sóc a prop d'Albe­res, espero la sor­tida de cada número com si fos­sin els Reis; tot i conèixer apro­xi­ma­da­ment què hi tro­baré, deleixo per sub­mer­gir-me en cada una de les apor­ta­ci­ons dels meus col·legues. I a més sé que estic lle­gint una mena d'ama­bles i pre­ci­ses actes nota­ri­als del que, segur, un dia enyo­ra­rem. Ho pro­vin i ja m'ho sabran dir.