Superfície comercial

Pro­curo anar tan poc com puc als ano­me­nats cen­tres comer­ci­als coberts situ­ats a l'extra­radi de les ciu­tats, però l'altre dia ho vaig haver de fer. Era tard del ves­pre, cap allà quarts de deu, i totes les boti­gues i tots els bars i res­tau­rants de la cons­trucció enorme eren oberts. Hi havia molta gent. Com que jo visc en un altre “cen­tre”, el cen­tre de la ciu­tat, vaig pen­sar en la situ­ació del meu car­rer i els altres que li són adja­cents a aque­lla hora i em vaig depri­mir un mica. Men­tre al “meu cen­tre” d'intempèrie tot era tan­cat i els bars començaven a ple­gar les cadi­res i els res­tau­rants feien la viu-viu dels dies de cada dia, aquí hi havia molta claror, molta acti­vi­tat i molta vida. Els bars i res­tau­rants tenien tau­les i cadi­res a fora. “A fora” és una manera de dir: no a fora al car­rer, perquè no hi ha car­rer, sinó a la plaça coberta, tan­cada i res­so­nant al vol­tant de la qual els bars i res­tau­rants estan ins­tal·lats. Era un simu­la­cre d'estar a fora. Tant, que vaig obser­var que els cli­ents que eren dins dels bars s'havien tret l'abric i en canvi els que eren fora el man­te­nien posat. També es tre­ien l'abric els que després de pas­se­jar i mirar apa­ra­dors entra­ven als dotze cines que el cen­tre comer­cial inclou. La inèrcia és molt pode­rosa.

Al matí, venint de Bar­ce­lona, havia atra­pat la pri­ma­vera a mitja auto­pista. Després d'uns dies de pluja inu­su­als en un febrer, el cel era blau; els núvols, blancs, mol­suts i reta­llats, i la vege­tació, ufana. El termòmetre oscil·lava entre els 16 i els 17 graus. Encara vin­dran més dies de fred, però el con­junt reci­tava Mara­gall: “No ets encara el millor temps, però en tens tota l'ale­gria.” No es pen­sin que enyoro el “millor temps”. Sóc esta­ci­o­nal­ment aco­mo­da­tici i ja em van bé el fred i els dies curts, quan toquen. Però aquell dia la pri­ma­vera des­pun­tava.

Al car­rer, no al cen­tre comer­cial. Allà es nota que el temps can­via per l'oferta dels apa­ra­dors. Si hi ha llu­mets i un arbre guar­nit és Nadal, i si hi són absents, no ho és. L'altre dia era Sant Valentí. Es coneix que som “medi­ter­ra­nis”, diuen, perquè fem vida a l'exte­rior. L'afluència a les superfícies comer­ci­als és símptoma d'una tendència contrària. Ara no faré mora­lisme: que cadascú faci el que vul­gui. De totes mane­res, aques­tes ins­tal·laci­ons encara són una nove­tat, per als usu­a­ris. No sola­ment no han après a treure-s'hi l'abric, sinó que tots, petits i grans, fan aque­lla cara de quan vam anar a El Corte Inglés per pri­mer cop i ens vam enfi­lar a la nove­tat de les esca­les que puja­ven soles.

Molts pobles tenen l'ori­gen en un mer­cat. Una casa entre les boti­gues i els cines, una església en una entrada, una ofi­cina muni­ci­pal o un dis­pen­sari en una altra, i la ciu­tat serà com­pleta. En aca­bat dema­narà inde­pen­dit­zar-se del muni­cipi mare. Mataró de Dalt.