Sardanes

Sigui dis­sabte al ves­pre o diu­menge al matí, cada cap de set­mana hi ha sar­da­nes a la plaça de més amunt. Les rot­lla­nes que es for­men davant la cobla són escas­ses i els balla­dors són tots grans. Sem­pre, en el meu record, han estat grans. En això passa com el català a la Cata­lu­nya del Nord: només el par­len els vells. Quan em pas­se­java per aquell sec­tor del país, escol­tava els vells de Per­pinyà, Ceret o Tuïr i pen­sava que el català s'aca­ba­ria amb ells. Hi tor­nava al cap d'uns anys. Els vells eren uns altres, per defunció dels pri­mers, i seguien par­lant en català. Una cosa motiu d'estudi: el català que no usa­ven de joves, els venia a la boca amb l'edat pro­vecta? Ara fa temps que no visito la Cata­lu­nya del Nord. Els amics Joan-Lluís Lluís i Aleix Renyé em podrien faci­li­tar notícies sobre si el feno­men segueix o ja hem dut al cemen­tiri l'últim cata­la­no­par­lant. O si els nens que apre­nen el català a les Bres­sola es reser­ven les lliçons per quan els arribi l'edat d'anar a pren­dre el sol a la plaça.

Els sar­da­nis­tes, si no són d'exhi­bició i con­curs, sen­ten el for­mi­gueig de ballar i aga­far-se les mans quan vital­ment decli­nen. He dit que en el meu record sem­pre els balla­dors han estat vells, però no és ben bé cert. Allà als anys sei­xanta molts joves s'afe­gien a la rot­llana, però ho feien per rei­vin­di­cació cul­tu­ral i política. Després va venir la Nova Cançó, que no es ballava però era més inten­sa­ment rei­vin­di­ca­tiva, i la deserció sar­danística va ser un fet. Som monogràfics: les coses, d'una en una i per exclusió. El Corte Inglés pre­su­meix de prop de qua­ranta anys d'ensi­nis­trar nens sar­da­nis­tes. Aquests nens deuen fer com els de la Cata­lu­nya del Nord amb el català. Els que van fer el pri­mer cur­set ara deuen començar a incor­po­rar-se a les balla­des del sol de la plaça. Com tots els balls que es fan i des­fan, la sar­dana, tot i la matemàtica que la governa i les mane­tes pre­cep­ti­ves, té un com­po­nent eròtic. Els cos­sos sal­ti­ro­ne­jants ofe­rei­xen visi­ons esti­mu­la­do­res de la trèmula ana­to­mia humana. L'ero­tisme no es perd mai, però fran­ca­ment és més efec­tiu quan els balla­dors ho tenen tot posat i aga­fat al seu lloc.

La plaça de més amunt està sem­pre ocu­pada per les tau­les i cadi­res de tres bars. Els caps de set­mana el mobi­li­ari és des­plaçat per dei­xar l'espai expe­dit. Sem­bla que hagi de pas­sar una gran cosa i el que passa és que hi ballen dues o tres rot­lla­nes. Cap, si els balla­dors no poden dir fava. Quan hi ha cas­tells, les cadi­res també són enre­ti­ra­des, i l'espai s'omple de gent. Diu que hem subs­tituït les sar­da­nes pels cas­tells. Si l'afició cas­te­llera acaba sent pas­sat­gera o no es renova i tots els prac­ti­cants es fan vells i no poden supor­tar pesos, sem­pre ens que­da­ran els sar­da­nis­tes, sem­pre en reti­rada i sem­pre insis­tents i resis­tents.