Humiliats i ofesos

Ens per­dem en un mar de decla­ra­ci­ons polítiques, de pro­jec­tes mal expli­cats, de recels tras­lluïts en dis­cur­sos, en una espes­sor de mis­sat­ges en la xarxa, quan en rea­li­tat allò que importa, allò que fla­meja en l'horitzó, és la lli­ber­tat política i la cons­trucció social del nos­tre país. Inde­pendència i ja està dit tot. Qui real­ment desitja la inde­pendència no és un il·lús, cal estam­par-ho amb la segu­re­tat de reba­tre el qua­li­fi­ca­tiu, que ens el sen­ti­rem sovint. Si ara t'esfor­ces per tenir la inde­pendència no ets un il·lús; i compte, que aquesta és una paraula peri­llosa perquè, arren­cant de la llu­mi­nosa il·lusió, cau en un llis­ca­ment semàntic vers somi­a­trui­tes, bufanúvols, algú que creu pos­si­ble abas­tar l'impos­si­ble. I no: la inde­pendència la dema­nem perquè és pos­si­ble i ja no tro­bem altra sor­tida a la humi­li­ació i ofensa.

El qua­li­fi­ca­tiu ‘il·lús' el sug­ge­rei­xen ara i adés els ban­quers, alguns dels quals asse­gu­ren que, si hi havia perill per a la seva empresa, en tras­lla­da­rien l'acti­vi­tat fora de Cata­lu­nya. Què ente­nen per perill? Fa l'efecte que volen insi­nuar que en el procés aca­ba­ran impo­sant-se vari­a­bles massa revo­lu­cionàries. Cap des­co­berta: sim­ple­ment, als poders econòmics ja els va bé un règim autonòmic. Les altes esfe­res finan­ce­res ten­dei­xen a ser tan pru­dents, que aviat abai­xen les por­tes a movi­ments d'ober­tura i lli­ber­tat. En canvi es tro­ben molt còmodes amb un poder polític sem­pre a punt de res­ca­tar-les amb reta­lla­des als assa­la­ri­ats i als humils.

Ja sabem que també alguns empre­sa­ris decla­ren reser­ves o refús igual­ment a una Cata­lu­nya Estat i insi­nuen que aban­do­na­rien el ter­ri­tori si esde­vingués inde­pen­dent. Deu ser una frase tàctica, acor­dada. Amb això pre­te­nen aigua­lir l'empenta popu­lar alhora que des­te­nyir la gestió dels qui, des dels par­tits del govern català i els movi­ments soci­als, fan cada dia un esforç enorme, visu­al­ment mesu­rat, gra­dual, per com­ple­tar un procés que mai no s'ha ofert ple de faci­li­tats, ans ben al con­trari. El poder econòmic, glo­bal­ment con­si­de­ra­ble, se sol girar d'esquena a tot movi­ment alli­be­ra­dor, que necessària­ment com­porta can­vis. La bellu­ga­dissa agu­lla de la Borsa enfo­lleix davant qual­se­vol soro­llet, les bor­ses, invent del capi­tal en la seva prístina essència, volen esta­bi­li­tat, que res no canviï en un món on el divi­dend és el termòmetre de la feli­ci­tat.

Les qüesti­ons morals, de denúncia d'abu­sos, les recla­ma­ci­ons de res­ti­tu­ci­ons, ni tan sols la justícia dis­tri­bu­tiva, diuen res a les cui­ras­sa­des for­ces econòmiques. I nosal­tres, els cata­lans, aquesta diversa població que viu i tre­ba­lla apli­ca­da­ment, ens sen­tim doble­ment humi­li­ats i mul­ti­pli­ca­da­ment ofe­sos, no pas única­ment per l'acti­tud del cim dels poders econòmics, sinó de la suma de poders fàctics, i dar­re­ra­ment des de l'esti­so­rada con­ti­nu­ada i les ore­lles sor­des dels gover­nants del cen­tre. Fa tant de temps, una cabas­sada d'anys, que sofrim vexa­ci­ons, limi­ta­ci­ons, aixa­fa­des, nega­ci­ons, menys­preu i desa­tenció, que va arri­bar a esten­dre's la noció que no hi havia res a fer, que ni ells, els manai­res del cen­tre, sabien aflui­xar ni ado­nar-se de l'abast de la seva injustícia i cons­tant abús, ni nosal­tres havíem nas­cut per a altra cosa que per abai­xar la testa, com fan els esclaus a les pel·lícules, dient sem­pre “Sí, amo“. O que no sabíem d'on extreure for­ces per opo­sar-nos al cons­tant­ment ano­me­nat estat de dret.

Dar­re­ra­ment el pano­rama ha can­viat amb el procés, que pren les arrels de la decisió de no estar mai més sot­me­sos, que posa les bases ober­ta­ment per la inde­pendència; i més can­vi­a­ria si, com dema­nen tants de com­pa­tri­o­tes, el front inde­pen­den­tista apa­regués com­pacte i reso­lu­da­ment apun­tant a una sola diana. Tan hones­ta­ment com han tre­ba­llat per pre­pa­rar el referèndum, els qui lide­ren el procés agrai­ran que la resta de com­pa­tri­o­tes seguei­xin el full de ruta en la seva defi­nició més pura, dei­xant per a altres moments les dis­cus­si­ons de detall i la defensa de pres­ti­gis de grup o per­so­nals. Plan­te­ja­ment clar, acon­se­guir l'Estat propi. Ho merei­xen i recla­men aquells que van anar a l'exili i no van tor­nar-ne, els tor­tu­rats i afu­se­llats aquí din­tre, els que s'han man­tin­gut incòlumes després de dela­ci­ons, per­se­cu­ci­ons, espo­lis i presó, el Pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat assas­si­nat i tants herois anònims cai­guts en la llarga lluita.