Parlem d'Espanya

Aven­tura, deriva, des­a­fi­a­ment, deso­bediència, col­pisme, viatge cap al no-res, cap a l'illa de Robin­son, cap a l'espai exte­rior... Des d'Espa­nya es (des)qua­li­fica de mol­tes mane­res el procés inde­pen­den­tista català. Però, i Espa­nya? Què és Espa­nya avui dia? Cap on va, Espa­nya? Quin és el pro­jecte col·lec­tiu que té Espa­nya? Quins són els anhels d'Espa­nya?

Es parla molt (i mala­ment) de Cata­lu­nya. Però, d'Espa­nya, qui en parla? Par­lem d'Espa­nya, doncs. No de si demà ha pujat una dècima la prima de risc del deute o de si ha bai­xat un quart de punt l'índex d'atur al mes de febrer. Par­lem de què és Espa­nya? De quina és la idea col·lec­tiva d'Espa­nya. Si és que n'hi ha alguna. Perquè els estats són el que han estat en el pas­sat, el que són en el moment pre­sent i també una pro­jecció deter­mi­nada en el futur. Un anhel col·lec­tiu. O ho hau­rien de ser. I és una obvi­e­tat que l'Espa­nya actual no ho és. Ha estat un imperi en el pas­sat, sí, però això llasta el pre­sent i difu­mina el futur. Perquè Espa­nya és avui dia un estat estàtic en el seu con­junt, amb alguna part que sí que dóna senyals de vida i es mou. Però no entrem en detalls. Avui mirem Espa­nya amb el focus obert.

L'immo­bi­lisme sem­pre sol ser una expressió de la decadència. A Espa­nya, l'immo­bi­lisme l'encarna el pre­si­dent Rajoy, i el que és deca­dent és el pro­jecte d'estat. O la ine­xistència de pro­jecte d'estat. L'horitzó màxim és pre­ser­var la uni­tat d'Espa­nya. Això és un anhel del segle XXI? I mal­grat tot, mal­grat ser tan poca cosa, és el fac­tor més impor­tant de cohesió que es pot detec­tar avui dia. Perquè aquest no és només el pro­jecte (per dir-ne d'alguna manera) dels que gover­nen, ho és també del prin­ci­pal par­tit de l'opo­sició i, en bona mesura, dels altres.

Perquè, més enllà d'això, què hi ha? Política­ment, quin model de país és Espa­nya? Política­ment, és obvi que Espa­nya invo­lu­ci­ona en lloc d'evo­lu­ci­o­nar. Econòmica­ment, quin és el model, més enllà d'anar tram­pe­jant (sí, en sen­tit de fer tram­pes, també)? Amb un atur de país sub­desen­vo­lu­pat, ni la crisi bancària ni la de la bom­bo­lla immo­biliària no han ser­vit per afa­vo­rir el més mínim canvi de model econòmic. L'únic que es fa des del govern és apro­fi­tar la inèrcia de la recu­pe­ració glo­bal i ven­dre que els indi­ca­dors macro­e­conòmics repun­ten. Cul­tu­ral­ment, de què és refe­rent Espa­nya? No crea, no aporta, no valora la cre­ació, ni tan sols res­pecta la diver­si­tat cul­tu­ral i lingüística. I soci­al­ment, no inte­gra, no cohe­si­ona, al con­trari.

No hi ha més futur a Espa­nya que el seu pas­sat: l'imperi, la hidalguía, el patri­o­tisme ranci i exclo­ent, el menys­preu per les altres cul­tu­res i llengües. Alguns ja hem deci­dit que no ens hi que­dem. Però és que fins i tot sorprèn que s'hi que­din els espa­nyols.