Irreprotxables al Palau

Deia l'altre dia que, per mi, ningú no hau­ria de ser tan­cat a la presó. Veig que els jut­ges són de la mateixa opinió perquè són renu­ents a l'ingrés car­ce­rari. Dic­ten dese­nes d'anys a ban­quers o al cunyat del rei, i després els dei­xen anar a casa o a pas­se­jar amb bici­cleta per Suïssa. Bé, per algun lloc ha de començar l'abo­lició de les pre­sons. Més enda­vant els jut­ges dei­xa­ran anar també els trin­xe­rai­res o els que han sos­tret trenta euros amb una tar­geta frau­du­lenta. Tot és començar. La justícia és lenta. Fixin-se que un dels ban­quers s'ha estal­viat d'entrar a la presó perquè, segons el jutge, durant el judici es va com­por­tar “irre­prot­xa­ble­ment”. Hi va anar amb ame­ri­cana i cor­bata, va con­tes­tar les pre­gun­tes que se li van for­mu­lar sense dir parau­lo­tes, no va fer cap­bus­sons per la sala... Tinc obser­vat que els trin­xe­rai­res i els de la tar­geta falsa també es posen cor­bata per anar a judici, segu­ra­ment acon­se­llats pels advo­cats, que han ende­vi­nat que els jut­ges són sen­si­bles a la indu­mentària cor­recta. Ara per ara no els ser­veix de res. Pot­ser és que pro­fe­rei­xen blasfèmies o es fur­guen l'ore­lla. Diuen els jut­ges que els ban­quers i el con­sort reial no pre­sen­ten risc de fuga. Els que en pre­sen­ten són els que no tenen bici­cleta a Suïssa ni cotxe a la porta dels jut­jats ni poden aga­far avi­ons. De moment.

Però si els judi­cis que ara s'acu­mu­len no ser­vei­xen per enviar els cul­pa­bles a la presó, que siguin útils almenys per acla­rir com els acu­sats van actuar. El cas del Palau de la Música Cata­lana. Jo no entenc com és que Fèlix Millet i els seus esbir­ros van poder des­viar a par­tits polítics tants diners pro­vi­nents de dona­ci­ons, com se'n van embut­xa­car tants per fer viat­ges i com­prar qua­dres de Ramon Casas, i com al mateix temps van man­te­nir una pro­gra­mació musi­cal excel·lent i rea­lit­zar sobre l'edi­fici social una res­tau­ració molt cara i ben feta. Sí, ja ho sé: ali­men­ta­ven el cor can­taire amb un entrepà de mor­ta­del·la. Però ni la mor­ta­del·la ni el xoriço ho expli­quen tot. Tants i tants diners rebien per poder com­pa­gi­nar el lla­dro­nici des­co­mu­nal amb la música amb pri­me­res figu­res? On para l'avara povertà di Cata­logna? Això no és “saque­jar”, sinó mul­ti­pli­car. A Millet el van dela­tar els bit­llets de cinc-cents euros que feia cir­cu­lar, no uns melòmans insa­tis­fets de la pro­gra­mació del Palau. Pot­ser si els melòmans hagues­sin sabut que la ins­ti­tució rebia tants recur­sos mone­ta­ris hau­rien recla­mat que hi actués cada ves­pre la Fil­harmònica de Viena.

Els advo­cats tenen coar­tada on aga­far-se. Millet, que es pre­senta a judici amb una ame­ri­cana de Bel o de Santa Eulàlia, els esta­bli­ments més cars del pas­seig de Gràcia, pot esgri­mir els pro­gra­mes dels cicles de con­certs que va orga­nit­zar, i que els jut­ges han de tro­bar irre­prot­xa­bles.