Calçots argentins

El dia que en Mar­cel Banús i Banús ens havia con­vi­dat a una calçotada a la seva casa del poble de la Masó, tocant a Valls, es van pre­sen­tar uns parents argen­tins a casa. “Por­teu-los, també.” Els hi vaig por­tar perquè ens van dir que els feia il·lusió tas­tar una espe­ci­a­li­tat de la qual havien sen­tit par­lar cada cop que havien visi­tat Cata­lu­nya. Pel camí jo no les tenia totes. Ell, que és pilot d'avi­ació, té molt de món i en els seus viat­ges ha d'haver men­jat de tot, entre coco­drils i for­mi­gues, però ella és una figura molt fina, d'aque­lles que cami­nen per l'ombra i men­gen de mica en mica amb el tovalló sem­pre a la falda. Jo conduïa, i pel camí em vaig per­dre en una rotonda. No sabia quin bran­cal pren­dre per arri­bar a la Masó, nucli d'accés difícil per molt que en Banús el situï al cen­tre del món i es pensi que tots els camins per aquest motiu hi duen. Em vaig atu­rar per con­sul­tar la ruta, i un altre cotxe ho va fer dar­rere meu. En va sor­tir una dona, que se'ns va acos­tar. Vaig veure pel retro­vi­sor que el matri­moni argentí s'encon­gia. La dona havia notat que ens havíem per­dut i s'ofe­ria a aju­dar-nos. Quan enfo­cava la car­re­tera cor­recta, els parents ens van con­fiar: “A l'Argen­tina, aquesta senyora seria Jua­nita la pis­to­lera i ja ens hau­ria saque­jat.” Posats a la taula hos­pi­talària d'en Banús, els argen­tins van fer un grandíssim paper. Van engo­lir els calçots com si ho hagues­sin fet tota la vida, van can­tar les excel·lències de la salsa, de la com­pa­nyia i de tot, i van repe­tir com uns lla­dres. A ella li van venir tots els colors al pitet i a la cara. De tant en tant ens escri­vim i no s'obli­den mai de recor­dar aque­lla calçotada de fa uns anys i de donar records a la família Banús.

Fa un parell de set­ma­nes es van pre­sen­tar a casa uns altres argen­tins, també parents però d'una altra banda. L'avi pirata, direc­ta­ment o indi­rec­ta­ment, va fer molta lle­vada en aquell país. De nou va sor­tir una calçotada, ara a casa. Després d'una pri­mera pre­venció, els con­vi­dats la van ata­car tan a fons que ni van “des­ca­mi­sar” els calçots. La part cre­mada i les fulles, tot va pas­sar avall. Hi havia nens. Els pares van que­dar parats que, havent-los de fer sem­pre plats infan­tils espe­ci­als perquè no men­gen res, dema­nes­sin més calçots i més pa per sucar.

Fins fa poquíssims anys, els calçots i les calçota­des eren des­co­ne­guts a la Cata­lu­nya Nova on visc. Ara en con­su­meix tot­hom, als llocs d'ori­gen o aquí mateix. Els aus­trals, que en aquesta època de l'any fan vacan­ces i viat­gen perquè al seu país és l'estiu, en des­co­brei­xen les delícies. Ves que els calçots no aca­bin sent pro­duc­tes d'expor­tació o se'n facin plan­ta­ci­ons a la Pampa. Als argen­tins, satu­rats de carn i de piz­zes, els pot ser com­ple­men­tari aquest règim de ver­du­res que en Banús els va reve­lar a la Masó.