La vida de l'amic

Sí, la vida con­ti­nua, però ho fa més buida i feta malbé.

Els fami­li­ars d'en Jaume Genís, l'amic de sem­pre mort aquesta set­mana, em van sol·lici­tar unes parau­les sobre la seva per­sona per al final del fune­ral. Vaig decli­nar l'ofe­ri­ment. Fins a última hora vaig dub­tar si havia fet bé, però havia tin­gut por de no man­te­nir l'ente­resa, i a més opino que els dis­cur­sos o els tex­tos necrològics cauen en l'exhi­bi­ci­o­nisme de qui els fa. Molt de “jo”, “jo”, “jo” i poc “ell” o “ella”. Abans, els fami­li­ars dele­ga­ven en el capellà l'oratòria amb la con­fiança, gene­ral­ment con­fir­mada, que se'n sor­ti­ria. Parlo de quan tot­hom anava a missa i els cape­llans man­te­nien actiu el con­fes­si­o­nari. Ara, els cape­llans no poden dir ni una paraula de la majo­ria dels difunts que els pre­sen­ten tan­cats a la caixa perquè no els conei­xe­rien ni en foto. Per evi­tar els for­mu­lis­mes imper­so­nals els fami­li­ars recor­ren als amics. No és ben bé el cas del capellà del fune­ral d'en Jaume, perquè el conei­xia, però era una conei­xença vaga, per via de la seva filla Rosa i el seu gen­dre Gia­como, d'Ostuni, a la Pulla ita­li­ana.

Vaig fer bé? La tarda abans, al tana­tori, havia obser­vat que molts dels reu­nits no sabien res de les apti­tuds d'en Jaume en vida. Era més que un veí de Premià de Mar afa­ble, generós i una mica tímid que feia clas­ses a l'escola Freta i era casat amb la Maria Teresa, una noia de Mataró. Era un his­to­ri­a­dor i inves­ti­ga­dor amb lli­bres publi­cats sobre el moder­nisme i Gaudí, objec­tes de la seva tesi doc­to­ral... També autor d'una novel·la que ofe­ria una vari­ant de Soli­tud de Víctor Català. L'hi van edi­tar i va obte­nir bones crítiques entre els que la van lle­gir. Tenia, inèdites, altres novel·les també difícils. Jo –”jo”– les havia lle­gi­des. Jaume Genís venia de Tho­mas Mann i Proust, pen­sem-ho. La història, la geo­gra­fia, la lite­ra­tura, el cine, el tea­tre, l'art, les expe­di­ci­ons a França... Ara, jubi­lat, impar­tia cur­sos per a gent gran a Premià.

Un dia, un amic comú em va pre­gun­tar: “Però vosal­tres dos no par­leu mai de senyo­res, de diners i de fut­bol, com la majo­ria dels amics homes?” Mai. Uns repel·lents? Ho vaig dir ahir: uns cere­brals. Ens vam conèixer quan teníem tretze anys par­lant de cine, dels lli­bres i els Tin­tins que llegíem i de cata­la­nisme i, com passa amb les sim­fo­nies, vam seguir cin­quanta anys amb el to impo­sat des del prin­cipi. A tretze anys no pen­ses en diners i poc en dones, i el fut­bol no m'agra­dava. A ell, molt. Ep, uns cere­brals molt culi­na­ris i de la broma, també. Amb qui riuré com amb en Jaume? Amb qui edi­taré el Diari filosòfic i eru­dit sem­pre pen­dent? Amb qui com­par­tiré els sopars de Sant Joan i Cap d'Any ?

L'oda va anar final­ment a càrrec del seu altre gen­dre, Ivan San Anto­nio, casat amb l'Adela. Els joves no estan into­xi­cats d'ego. Cap “jo”. Només “ell”.