L'exemple de l'August Mas

L'August Mas Lli­bre és un llo­re­tenc de la meva quinta, que té una llarga i nota­ble tra­jectòria. Juga­dor de fut­bol en la seva joven­tut –va estar un temps, fins i tot, a les files del Girona–, mem­bre d'una pres­ti­gi­osa família de fotògrafs, vin­cu­lat a diver­ses enti­tats cul­tu­rals, soci­als i recre­a­ti­ves, ha posat sem­pre de mani­fest la seva sen­si­bi­li­tat en totes les coses i ha esde­vin­gut, en la seva espe­ci­a­li­tat, un veri­ta­ble artista. Ara s'ha jubi­lat. (Per cert, de cop han tan­cat les tres cases de foto­gra­fia més cone­gu­des de Llo­ret: els Mas, els Arpí i els Trull. Hem que­dat ben retra­tats! Hom sos­pita que l'edat dels amos ha estat deter­mi­nant, però pot­ser també ho han estat les noves tec­no­lo­gies i l'evo­lució que ha fet la foto­gra­fia i el seu emma­gat­ze­ma­ment en dis­quets i lla­pis.) Ja quan estava en actiu, l'August era un home pul­cre i prim­mi­rat. (Quan feia esport també, prac­ti­cava igual­ment un fut­bol fi i ele­gant, molt allu­nyat de l'ester­re­cada primària.) Sem­pre s'ha dis­tin­git per dema­nar un Llo­ret més net, més orde­nat, menys sorollós, més soci­a­ble... I és dels que han pre­di­cat amb l'exem­ple. Fins i tot quan ha vist, des de la botiga del car­rer de la Vila, que algun turista tirava papers o dei­xa­lles a terra, ha sor­tit a la via pública, les ha reco­llit i llençat a la pape­rera i ha recri­mi­nat al qui no s'havia com­por­tat bé la seva acti­tud. Amb uns quants per­so­nat­ges com ell millo­raríem el poble, segur. Un cop jubi­lat ha por­tat la seva exem­pla­ri­tat a l'extrem. Davant de les por­tes ple­nes de gra­fits, dels arma­ris públics dels apa­rells d'Endesa embru­tats i d'altres mos­tres d'inci­visme, s'ha dedi­cat un temps a inver­tir el matí a aga­far pin­tura del color adi­ent i a repas­sar, paci­ent­ment, aquells ele­ments que ni la com­pa­nyia pro­pietària ni l'Ajun­ta­ment tenen cura de man­te­nir com cal­dria. Con­si­dero que ha estat un toc d'atenció per a qui cor­res­pon­gui. Cer­ta­ment, hom arriba a la con­clusió que les obres, més que fer-les grans, el que costa és man­te­nir-les. I pot­ser val­dria la pena que els ajun­ta­ments tin­gues­sin uns quants Augusts que anes­sin pas­se­jant pel poble mirant l'estat del mobi­li­ari urbà, els jar­dins, les façanes, els racons que acu­mu­len por­que­ria, les peces del pavi­ment que es mouen o que fal­ten, etc. Em diran que ja ho fa la bri­gada muni­ci­pal. Ho fa de tant en tant. Però cal­dria dis­po­sar d'algú que cana­litzés fins i tot les denúncies que el ciu­tadà sen­si­ble pogués fer en aquest sen­tit. I que fos una cosa per­ma­nent per tenir sem­pre el nos­tre entorn en estat de revista, com dèiem a la mili.