Àngel Ros, catalanista

No fa pas gaire que l'Àngel Ros, l'alcalde de Lleida, es feia pas­sar per cata­la­nista. Era el moment de les llui­tes inter­nes al PSC per a la suc­cessió de Pere Navarro, durant les quals s'anava des­mun­tant tota sola la farsa del supo­sat suport soci­a­lista al dret a l'auto­de­ter­mi­nació. El moment àlgid d'aque­lla gran men­tida va arri­bar quan es va trac­tar al Par­la­ment de Cata­lu­nya la pos­si­bi­li­tat de dema­nar el vis­ti­plau de Madrid per fer una con­sulta. El PSC va votar en con­tra, no de la inde­pendència, ni tam­poc del dret a deci­dir, sinó de dema­nar permís a l'amo –que ja era el súmmum de la poca cosa–. Ales­ho­res Ros, que havia par­ti­ci­pat en la mani­fes­tació de la Diada del 2012, va sem­blar que afron­tava la situ­ació amb dig­ni­tat i va aban­do­nar l'escó abans de per­pe­trar tal inco­herència amb el que havia estat dient el par­tit de cara enfora. Que­da­ven pocs mesos per diri­mir qui subs­ti­tui­ria Navarro i aquest movi­ment el podia fer aparèixer com un líder ínte­gre i con­seqüent. Sem­bla que par­lem d'una altra vida, però d'això fa tot just tres anys. Entre­mig, el polític llei­datà s'ha que­dat sense les reg­nes del PSC i s'ha clau­su­rat a la Pae­ria amb el suport de Ciu­ta­dans, que d'alguna cosa s'ha de viure. “Segueixo sent soci­a­lista i cata­la­nista”, va dir després de fer-ho, com aquell que diu que no és el que sem­bla quan l'enxam­pen man­xant amb una altra. I si ja no sé què vol dir ser soci­a­lista, encara em queda menys clar què és ser cata­la­nista a dia d'avui. Sem­pre havia cre­gut en allò que en deia Eugeni Xam­mar: “Qui no vol la lli­ber­tat de Cata­lu­nya per damunt de tot, no és cata­la­nista. Si diu que ho és, comet un delicte d'usur­pació.” Després de tanta usur­pació ja és com par­lar dels “cuba­tes”, que abans eren clara­ment rom amb Coca-Cola i avui poden ser qual­se­vol mes­cla a l'atzar. El que em sem­bla que sí que tinc clar és què no és el cata­la­nisme. Segur que no ho és, de cap de les mane­res, la con­nivència amb la sim­bo­lo­gia fran­quista i la ver­go­nya d'aquests dar­rers dies.