Partal i Sanchis

Vaig anar a escol­tar una con­ferència de Vicent Par­tal, i ara que feia temps que no el veia em va sor­pren­dre que quan aixeca les celles i abaixa una mica el cap està aga­fant l'exacta fiso­no­mia de Joan Fus­ter. Trobo que la meta­mor­fosi seria més ade­quada en Vicent Sanc­his, l'altre peri­o­dista valencià que conec. Sanc­his és més fus­terià que Par­tal. Vull dir més escèptic, càustic i des­cre­gut. Un dia em va dir que sovint, abans d'escriure, es pren unes dosis de Fus­ter, xar­ru­pa­des com si fos­sin pólvora dels arti­cles breus i expe­di­tius que l'escrip­tor va publi­car a la premsa valen­ci­ana durant la tran­sició, i vaig con­fir­mar la meva visió de Sanc­his. Ell i Par­tal són inde­pen­den­tis­tes d'acer, però men­tre Sanc­his pro­jecta sobre el procés els dub­tes o les vacil·laci­ons que també assal­ten a molts inde­pen­den­tis­tes i pot arri­bar a ser crític amb els encar­re­gats de con­duir-lo a l'èxit, per Par­tal tot en el procés és cor­recte, els entre­bancs l'afa­vo­rei­xen i la inde­pendència serà un fet en els ter­mi­nis fixats. A Vicent Sanc­his l'han nome­nat direc­tor de TV3, i l'opo­sició “uni­o­nista” s'ha enra­biat. Si el càrrec hagués recai­gut en Par­tal no sé què hau­ria fet.

En la con­ferència de Par­tal tot lli­gava. Aga­fava els països bàltics, n'expli­cava l'evo­lució que els va dur a la inde­pendència, l'apli­cava a Cata­lu­nya i el resul­tat era idèntic. Si algú li feia obser­var que la situ­ació geo­política és molt dis­par, ell sem­blava que esperés la pre­gunta per fer-ho lli­gar encara més. Par­tal parla amb l'auto­ri­tat de qui va seguir per­so­nal­ment els pro­ces­sos d'aquells països ara inte­grats a la Unió Euro­pea després que la Unió Euro­pea hagués afir­mat vint-i-qua­tre hores abans que no els reco­nei­xe­ria mai. Espa­nya no tindrà cap altra opció que accep­tar també la república cata­lana; el referèndum, que es farà, donarà un resul­tat posi­tiu i efec­tiu... El públic entre­gat que el seguia era gai­rebé tot for­mat per gent gran que viu en el temor de no veure rea­lit­zat –com es va dir– el seu “somni”. Al cap de dues hores de Par­tal van sor­tir al car­rer amb el cor reforçat. Par­tal havia dit que no ens féssim il·lusi­ons perquè l'endemà de la inde­pendència no es notarà res sinó que les boti­gues obri­ran com cada dia. La història dirà, com en els països bàltics, que el dia impor­tant no va ser el de la pro­cla­mació de la inde­pendència sinó un d'ante­rior i des­en­ca­de­nant, en el nos­tre cas el 9-N. Va afe­gir que de fet ja hem començat a ser inde­pen­dents d'Espa­nya encara que no ens ho sem­bli. Com no havien de sor­tir entu­si­as­mats els vells de la con­ferència, si ells van par­ti­ci­par en el 9-N, si ja som quasi inde­pen­dents i si tam­poc s'ha d'espe­rar gaire del dia que Puig­de­mont surti al balcó? Després, a casa, al vell que soc jo se li apa­rei­xia l'altre Vicent, en Sanc­his, però bé, són pesos i mesu­res del mateix objec­tiu.