Calçots per a pixapins

La pri­mera vegada que en Mar­cel Banús em va con­vi­dar a una calçotada amb la seva família a la casa de la Masó, prop de Valls, me'n vaig veure un bull. Era la meva pri­mera calçotada: “Mar­cel, que jo menjo asse­gut, amb for­qui­lla i gani­vet i el tovalló a la falda.” Es va posar a riure: “Pot­ser també voldràs guants per no embru­tar-te els dits.” No hi havia pen­sat. “Hi ha qui es posa guants?” “Només els pixa­pins com tu.” Jo no soc pixa­pins, no soc de Bar­ce­lona, però he obser­vat que, allà a baix, són pixa­pins tots els que viuen del Llo­bre­gat en amunt. “Que no has men­jat mai calçots?” “A casa, només fre­gits a la pae­lla o esca­li­vats al forn.” Vam pen­jar –parlàvem per telèfon–, i encara reia.

Vaig arri­bar a can Mar­cel a l'hora de dinar, cap a les dues, i ja vaig veure que ho havia fet mala­ment. Les calçota­des tenen un ritual previ que s'ha de seguir: l'encesa del foc, la situ­ació dels calçots a la gra­e­lla, l'esqui­vada del fum, la cele­bració de la cuita... Quan m'hi vaig fer pre­sent els calçots ja eren a El Punt Avui, vull dir embo­li­cats amb paper de diari. Els vam inge­rir asse­guts a taula. Vaig obser­var que alguns comen­sals usa­ven els coberts i ho vaig atri­buir a una deferència cap a la meva per­sona. En Mar­cel, que des­pu­llava amb els dits les cebes esti­lit­za­des i se les duia a la boca com fan els faquirs amb les espa­ses, em mirava de reüll amb la mitja ria­lla.

Després he assis­tit a una altra calçotada, sem­pre a can Banús, i diu­menge va ser la ter­cera. Vaig arri­bar final­ment a l'hora. El foc encara no era encès i els calçots es man­te­nien lli­gats. Em van fer par­ti­ci­par en l'acció d'afai­tar-los. Ho vaig tro­bar estrany: em pen­sava que es con­fi­ava al foc la supressió de les bar­bes. Em van fer escapçar les fulles ver­des. A casa les deixo més llar­gues i me les menjo. En Sebastià, que havia dut els calçots, em va dir que aquest any ell en per­sona n'ha cul­ti­vat prop de vuit-cents mil. Entre els page­sos de la Deno­mi­nació d'Ori­gen Valls, més de dotze mili­ons.

Vam seure a taula. Les for­qui­lles i gani­vets van ser aquest cop majo­ri­ta­ris. Una tia d'en Banús es va posar guants, i el seu marit va aga­far unes tiso­res i va reduir els calçots a la mida dels macar­rons per poder-los sucar millor a la salsa, amb la for­qui­lla.

“Mar­cel, Mar­cel: feu veure que els calçots s'han de con­su­mir pre­cep­ti­va­ment amb els dits i a peu dret només amb l'objec­tiu de dei­xar emmas­ca­rats els pixa­pins i fer-los adop­tar posats com­pro­me­sos i apro­xi­ma­da­ment ridículs amb el pitet al coll.” La seva dona, la Núria, li diu, irònica: “Ja t'ho deia que de tant con­vi­dar-lo aca­ba­ria des­co­brint el secret.”

Abans d'anar-me'n m'obse­quien un manat de calçots també d'en Sebastià, per cert excel·lents. “Pen­seu que els fre­giré.” “També que­den boníssims.”