Oh, Europa!

Amb Europa tenim el para­digma de la dinàmica humana: agru­pa­ment i dis­persió dels pobles i els ter­ri­to­ris. El pri­mer assaig tri­om­fant és, sens dubte, Roma, que, amb un exèrcit, una llen­gua i una dis­tri­bució en províncies, acon­se­gueix en pocs anys un imperi. Dei­xant de banda el sec­tor romà de Bizanci, el nucli euro­peu de l'imperi segueix unit uns 700 anys, i es frag­menta tot seguit fins a des­a­parèixer.

Les cau­ses solen ser inter­nes i exter­nes. Les bata­lles dins les províncies i les inva­si­ons bàrba­res i musul­ma­nes aca­ba­ran l'aven­tura. El segon gran movi­ment d'arre­ple­ga­ment té lloc al pas dels segles VIII/ IX, quan els homes d'Aquisgrà, aviat caro­lin­gis, este­nen poder cap al sud, empai­tant els exèrcits àrabs des de Poi­ti­ers fins a Girona i tot seguit fins a Bar­ce­lona. I part d'Aragó. Els caro­lin­gis, que s'orga­nit­za­ran en com­tats, no tenen pas llarga vida. En dos o tres segles liqui­den l'imperi, però d'alguna manera seguei­xen vius dins els com­tats que s'orga­nit­za­ran en com­tats estat. És el cas dels com­tats cata­lans sota el vel de Bar­ce­lona. Tant l'imperi romà com el caro­lingi seran el bres­sol de les naci­ons actu­als. De la llen­gua de Roma, el llatí, en sor­gi­ran les llengües d'aquests pobles, vives fins a l'actu­a­li­tat. Dels caro­lin­gis, en sor­gi­ran els com­tats estat, estruc­tura d'on s'ori­gi­nen les naci­ons. Una mica avançat el mil·lenni, és el temps de les guer­res entre els diver­sos com­tes, reis, cab­dills, de l'actual Europa, que car­re­te­ja­ran els homes i dones dels diver­sos estats amb ells. I veiem com els reis empe­ra­dors de la casa d'Àustria, els Habs­burg, i els de la casa d'Anjou, els Bor­bons, com­pren i venen estats (ex. Països Bai­xos, Bavi­era), se'ls pas­sen, se'ls inter­can­vien, i els escri­uen en lli­bres d'or com a pos­ses­si­ons per­so­nals. Els dos trac­tats que els con­for­men són la Pau de Westfàlia i el Trac­tat d'Utrecht.

Dues seran les reia­le­ses tri­om­fants: la dels Habs­burg i la dels Bor­bons. La pri­mera, mes­tressa dels països de l'Europa cen­tral; la segona es farà seva França i Espa­nya. Amb totes les anti­gues naci­ons estat a dins, aga­fa­des pel coll. Un nou estat, Itàlia, s'empor­tarà, també, naci­ons estat diver­ses.

Es for­marà durant el vuit-cents, amb l'escom­brada d'en Gari­baldi de dalt a baix. La Unió Euro­pea no té reis al cap­da­munt. Es mou també dins la dinàmica de les velles uni­fi­ca­ci­ons. Es forma a par­tir dels estats sor­gits de les guer­res moder­nes i les dues guer­res mun­di­als del segle XX. Gran error. Com es veu, dia rere dia, les anti­gues naci­ons sobre­vi­uen. Mala­ment. Din­tre una Europa dels nous monar­ques, que pos­se­ei­xen el capi­tal. Molts teòrics només li veuen futur si sap ser l'Europa de les naci­ons. Segu­ra­ment aquesta seria la solució de molts mals actu­als. (Pot­ser fins i tot hau­ria pogut estal­viar la fugida dels angle­sos). Amb un règim propi i pro­per de cada nació, un Estat, i una uni­tat de tots ple­gats: aquesta Europa sem­pre vacil·lant.