Actors que no se'ls entén

Ho torno a dir: no sento els actors de les pel·lícules cata­la­nes, prin­ci­pal­ment els joves. Miquel de Palol va dir en un arti­cle a aquest diari, par­lant d'una con­ferència seva que li havia repli­cat intem­pe­rant­ment, que jo sor­de­java. No dic que no, i gràcies al seu sug­ge­ri­ment de recórrer a un otor­rino ja m'ho he fet mirar. Els sords ens fem repe­tir les coses, i també repe­tim les que ja hem dit altres vega­des: no entenc bé els actors. No pot ser atribuïble només a la duresa d'oïda. Dis­sabte feien per TV3 La llum d'Elna, una pel·lícula que m'interes­sava veure. Aviat ho vaig dei­xar córrer. No com­ple­tava cap frase, ni mani­pu­lant el volum. Una senyora molt ama­ble a qui vaig con­fiar la limi­tació em va dir que els tele­vi­sors de pan­ta­lla plana van equi­pats amb uns alta­veus que fan curt. La meva pan­ta­lla és plana, però bé que amb els matei­xos alta­veus entenc sense per­dre pas­sada els locu­tors i pre­sen­ta­dors de pro­gra­mes. Per tant, o els actors no voca­lit­zen ni ento­nen o el sis­tema de presa de so directe és defi­ci­ent, o la suma de les dues coses. Vaig veure Pa negre al cine, on els alta­veus són fins i tot massa potents, i davant l'entu­si­asme gene­ral, a mi em va fer ver­go­nya reconèixer que l'acció se m'havia esca­pat gai­rebé tota perquè no havia entès les decla­ma­ci­ons. De lla­vors ençà he tro­bat gent en la mateixa situ­ació. Per què no ho havien dit abans? Pot­ser no els vaig sen­tir. Ara han estre­nat Incerta glòria, del mateix equip. Els frag­ments pro­mo­ci­o­nals de la pel·lícula que feien per la tele­visió em van fer pen­sar que, un cop al cine, pati­ria. No vaig patir. El so ha estat millo­rat o a l'estepa d'Osca hi ha menys remor ambi­en­tal. Encara bo, perquè els actors seguei­xen sense ento­nar ni voca­lit­zar. Per no gas­tar-se la veu, els actors de tea­tre fan els últims assaigs “a la ita­li­ana”, que vol dir reser­vant-se el major volum per a l'estrena. Els joves actors de cine català par­len “a la ita­li­ana” quan van de debò. A les sèries, també. És un mur­muri sense alts i bai­xos dit amb el cap sem­pre aco­tat. Dic que no voca­lit­zen però la veri­tat és que només pro­nun­cien les vocals. Com se'n diu de no col·locar les con­so­nants? No con­so­nan­tit­zar? Deu ser una situ­ació no pre­vista perquè no la veig al dic­ci­o­nari.

He obser­vat que quan par­len en cas­tellà aquests matei­xos actors impos­ten la veu, els surt l'escola Fer­nando Fernán Gómez i se'ls entén tot. Aquí tenim l'escola potent d'Enric Borràs, d'Enric Gui­tart, i, per no anar tan lluny, de Lluís Soler, Boi­xa­de­ras, Bosch, Espert, Caru­lla, Vila­ra­sau... L'Ins­ti­tut del Tea­tre alguna cosa els en deu haver dit; algun cop els deuen haver vist i escol­tat...

Amb el cant coral em passa igual. El cor amb la boca tan­cada de Madama But­terfly em diu més coses. La lle­tra de mol­tes cançons, per sort, me les sé de memòria, però la del cine, no.