Xavier Bosch

Xavier Bosch em va dema­nar dies enrere que li pre­sentés l'última novel·la, Nosal­tres dos, i sense haver-la encara lle­gida perquè no havia ni sor­tit, li vaig dir que sí. En Bosch és un amic, li he pre­sen­tat altres pro­duc­ci­ons i estava con­vençut que la d'ara segui­ria la mateixa línia: lli­bre de gran entre­te­ni­ment i més, dels que com­ple­ten una lite­ra­tura. I ben escrit. Vaig lle­gir-lo, i la pre­sen­tació va ser feta a la lli­bre­ria Dòria. Vaig mirar d'expli­car per què Xavier Bosch escriu d'una manera tan visual i desin­hi­bida. En comp­tes de “desin­hi­bida” em va sor­tir “bar­ro­era”, però de seguida em vaig cor­re­gir. Coses del directe. De totes mane­res, Bosch, que en la seva cor­pulència és un tímid, ten­deix al “pit i collons”. També ho vaig dir.

Bosch es va fer cone­gut amb la sèrie d'estruc­tura poli­cial pro­ta­go­nit­zada pel peri­o­dista inves­ti­ga­dor Dani San­tana. Quan el públic li'n dema­nava més aven­tu­res, va deci­dir fer repo­sar el pro­ta­go­nista i decan­tar-se per les novel·les de sen­ti­ments, que alguns en diran d'amor, però que van més enllà –o més cap aquí–, de l'amor: l'amis­tat, com el temps tre­ba­lla les rela­ci­ons d'homes i dones... El pas per la novel·la diguem-ne poli­cial va anar molt bé a Bosch. Els lli­bres que comen­cen amb un crim la reso­lució del qual es troba al final, són una gran escola. Les pau­tes del gènere estan mar­ca­des i l'escrip­tor aprèn a man­te­nir l'atenció del lec­tor fins a la con­clusió. Pot con­ti­nuar així tota la vida o fer com Xavier Bosch: assa­jar altres gèneres, amb les lliçons fona­men­tals apre­ses.

També hi fa que en Bosch és peri­o­dista. En peri­o­disme, o sin­te­tit­zes i aga­fes el lec­tor per l'ore­lla des del pri­mer mot, o estàs per­dut. Tot i les prop de cinc-cen­tes pàgines de Nosal­tres dos –lle­tra grossa, no se m'espan­tin–, la síntesi hi és, a cada capítol, i de l'interès no cal par­lar-ne. La vaig lle­gir en poques hores, i a vostès els pas­sarà el mateix.

Vaig insis­tir en el caràcter “visual” i deta­llista de les novel·les de Bosch. Si en l'ante­rior, amb el lli­bre a la mà podies recórrer els car­rers de París sense equi­vo­car-te, amb aquesta pas­ses per Bar­ce­lona, Banyo­les, Menorca o Lon­dres amb la mateixa pre­cisió. Fins i tot en sents les olors. Sur­ten mol­tes olors. Això a Bosch li ve de la ràdio. La ràdio és el mitjà més visual que hi ha, com ho eren els dia­ris quan no hi havia foto­gra­fies. En tele­visió la imatge es dona per des­comp­tada. En ràdio o en peri­o­disme escrit s'ha d'ela­bo­rar, s'ha de fer que l'oient i o el lec­tor “ho vegi”. Bosch ha can­tat molts gols per ràdio. Però per can­tar un gol s'ha d'haver prèvia­ment fet visi­ble la jugada. “Desin­hi­bit”, he dit: men­tre que els cro­nis­tes de política són uns encar­ca­rats que tenen pro­hi­bida l'expressió de sen­ti­ments, els d'esports tiren més pel dret i hi posen passió i pit i collons.