Tristesa i bellesa

A Bar­ce­lona tinc un amic pas comme les autres, perquè la nos­tra relació és ben espe­cial. Ens conei­xem des de l'any 2006 i ens comu­ni­quem, exclu­si­va­ment, amb cor­reus electrònics. No ens hem tele­fo­nat mai de la vida; ens tro­bem un dia a l'any, amb les senyo­res res­pec­ti­ves, dinem, xer­rem pels des­co­sits, i fins l'any que ve Deo volente. Els nos­tres cor­reus electrònics, llargs, den­sos, polèmics, són epísto­les que dei­xen xiques les de sant Pau o Madame de Sévigné. Com que durant la qua­resma tenim el comú cos­tum d'escol­tar diver­ses vega­des la Passió segons sant Mateu de J.S. Bach, aquest any ha sor­git un inter­canvi d'idees que ens apas­si­ona més del compte. Ens fem creus del fet que, de les històries més tris­tes, n'hagin sor­git peces de la màxima bellesa. Tris­tesa i bellesa, a més de rimar per­fec­ta­ment, sovint van de bra­cet. És una bona para­doxa que la tris­tesa més pro­funda sigui capaç de gene­rar obres d'una bellesa tan sublim. I ens en posem exem­ples: les àries ado­lo­ri­des de la Passió de Bach no tenen parió a cap altra música que ell i jo cone­guem. La tristíssima, tràgica història de Dido i Enees posada en música pel gran Henry Pur­cell en la seva òpera bar­roca homònima, ins­pi­rada en el cant IV de l'Eneida, és d'una bellesa increïble. “La mort m'és ara una ben­vin­guda amiga”, canta Dido en l'ària El lament de Dido. Aquesta ària i el cor final es poden situar entre les pàgines més ins­pi­ra­des de la història de la música. Un altre exem­ple funest però bellíssim és el tema de La llista de Schind­ler inter­pre­tat pel gran Isaac Perl­man, actu­al­ment el meu vio­li­nista pre­fe­rit. Hi podríem afe­gir el Rèquiem de Mozart o el de Gabriel Fauré o el de Verdi, la Marxa Fúnebre de Cho­pin, el poema La relíquia de Joan Alco­ver, etc. I quant a la pin­tura, una de les més impac­tants imat­ges del Renai­xe­ment italià, obra de Masac­cio, és la tràgica repre­sen­tació d'Adam i Eva, afli­gits per l'expulsió del paradís. Eva intenta ama­gar la seva nuesa amb els braços i Adam, des­es­pe­rat, avança peno­sa­ment amb el cap entre les mans cap a la fatal sor­tida. La bellesa ide­a­lit­zada de les seves figu­res trans­pa­renta la ignorància joiosa davant la tragèdia que els espera.

Ja em per­do­na­ran aquesta mena de strip­te­ase de gust i dèries per­so­nals, és evi­dent que no sem­pre tot fun­ci­ona així. La manera de fer d'un cert par­tit espa­nyol, per exem­ple, la trobo tan tràgica com un rèquiem o una expulsió del Paradís, però mai ni en cap cas no hi albiro la més mínima bellesa. I hauré de ple­gar, però sàpiguen que aquí em freno com un cavall que es portés ell mateix les reg­nes.