Vuits i nous
El pare Massagué
Vaig anar a un col·legi religiós anòmal, si considerem el record que la majoria de gent té d'aquests establiments. En el meu, els capellans eren els bons i el personal civil que els reforçaven eren un desastre. Amb les excepcions que es vulgui: hi va haver capellans de mala jeia, i fins i tot algun de pederasta, quan aquesta paraula no existia, i efectius sense sotana de primera, com Eugeni Romeu, que ens feia física i química, o la Maria Rosa Soler, que ens feia història de l'art i que va ser la primera dona, ensenyant o no, que va entrar en aquella casa reservada als homes. Després va ser amiga. Es va morir fa quatre anys, molt jove.
No és que els capellans fossin uns gran savis –tret de Jaume Sistach, que dominava les matemàtiques–, però no eren burros ni ganduls com els mestres. No paraven ni ens deixaven parar mai: a més de fer-nos algunes classes, portar-nos a missa i cristianitzar-nos, ens duien d'excursió i a veure pel·lícules, ens ensenyaven cançons, jugaven a pilota amb nosaltres amb la sotana arromangada, ens feien seguir totes les festes tradicionals i ens introduïen en un catalanisme difús però efectiu. El pare Joan, que l'Església triga a fer sant, era el més actiu de tots i no hi ha ningú que l'hagi conegut que no en tingui un record reverencial. Quan es va morir, l'Ajuntament es va sentir obligat a dedicar-li una placeta adjunta al col·legi, els Escolapis de Mataró.
El Concili va activar les vocacions, i llavors van entrar a l'escola uns capellans a mig fer que ho van capgirar tot. El pare Dalmau, el rector, que era gran i havia deixat enrere antigues posicions integristes, els va acollir enriolat i satisfet. En el seu mandat es van introduir les classes de català, llavors il·legals. El primer mestre en va ser el senyor Manuel Clariana i el segon, Joaquim Arenas, a qui el futur li reservava la creació de la immersió lingüística, de part de la Generalitat.
Només dos d'aquells capellanets, que jo sàpiga, van seguir la carrera eclesiàstica. A un, en Marcet, l'han fet rector del seu antic col·legi. Entre els exclaustrats, Ismael Pitarch va arribar a ser el lletrat major del Parlament, a Isidre Bravo me'l vaig trobar un dia dirigint el Museu de l'Institut del Teatre, Josep Maixenchs va fundar l'Escac...
Cada cinc o deu anys, els que vam superar tots els cursos i vam arribar a fer PREU ens reunim a sopar. Hi ha noies perquè els Escolapis de Mataró van ser els primers a acceptar-ne. Sempre ens acompanyava Josep Massagué, que ens va fer de tutor en aquell curs alegre, atribolat i molt Maig del 68, i que és l'altre que es va mantenir capellà. L'últim sopar el vam fer la setmana passada. Massagué ens va dir que no podia venir: “Estic enxufat.” Volia dir que era a l'hospital. Diumenge es va morir.
