Continguts

Dèiem ahir que la prosa amb el temps s'oxida i que aquells tex­tos que hem donat per bons i que ens sem­blen tan moderns d'aquí a uns anys, pocs o molts, faran riure o faran caure la cara de ver­go­nya. A mi me la fan caure alguns de meus de fa qua­tre dies. Però no tot és estil. Hi ha també el con­tin­gut. “És dolorós, però és així: la dona està ave­sada a anar a casa el notari acom­pa­nyada del marit; la dona, quan ha de sig­nar, no sap ben bé a on ni per què ha de sig­nar, i acos­tuma a aga­far la ploma amb aquell núbil tre­mo­lor que li escau tan bé, i que a més a més satisfà el notari.” Això és de Josep M. de Sagarra, del gran i per tants con­cep­tes admi­rat Josep M. de Sagarra, que ho va escriure en un arti­cle amb motiu d'una llei del Par­la­ment de la República que con­ce­dia a les dones uns quants drets que fins lla­vors no tenien. El pre­ven­tiu “és dolorós, però és així” ini­cial no pal·lia el text, tot el text. En té d'altres, del mateix to, refe­rit a les dones i també per exem­ple als negres, que sem­bla que només li fan gràcia quan són dels Estats Units i inter­pre­ten jazz. És la tem­pe­ra­tura de l'època, és clar, però és una tem­pe­ra­tura que avui més aviat ens escalda, paraula que si no es troba en l'ori­gen escan­da­lit­zar s'hi podria tro­bar. Josep Pla, que era de la mateixa època, tot i ser un miso­gin de molta enver­ga­dura era més caut, més murri i més astut. A base de fer tre­ba­llar la iro­nia, de con­tra­dir-se, de dir en un lloc una cosa i en l'altre la contrària i de prac­ti­car la reserva és més difícil d'atra­par-lo en falta que l'extra­ver­tit Sagarra. Ara un text com aquest no seria de cap manera accep­ta­ble. Ni Sagarra, si visqués avui, hi esta­ria segu­ra­ment d'acord. Quan­tes coses que judi­quem cor­rectíssi­mes seran cen­su­ra­des pels nos­tres des­cen­dents?

La peri­o­dista Maria Favà ha publi­cat un lli­bre que conté la història de l'Avui, on va tre­ba­llar des del pri­mer dia. De tant en tant s'atura a expli­car com aquell diari, el pri­mer en català després de la guerra, es va haver d'inven­tar el català periodístic. El Punt va haver de fer igual. La “invenció” va anar a càrrec dels lingüistes i cor­rec­tors amb què els dia­ris es van equi­par. Tro­bar un equi­li­bri entre el català culte i el vul­gar, cata­la­nit­zar o tro­bar equi­va­lents a parau­les que el peri­o­disme en cas­tellà havia divul­gat durant qua­ranta anys o adap­tar els neo­lo­gis­mes, va ser llarg i difícil. Hi havia el recurs de recórrer al peri­o­disme català dels anys trenta però feia curt perquè mol­tes coses havien can­viat.

Jo, ho he dit altres vega­des, hi vaig recórrer per fer peri­o­disme d'opinió: Sagarra, Pla, Pla­nes, Polo, Xam­mar... i tots aquells, tan bri­llants. Ara: amb pre­ven­ci­ons sobre el con­tin­gut, natu­ral­ment, i amb la resig­nació de pen­sar que tot és fun­gi­ble, per usar una paraula culta i fina.