El després del càncer

Onco­lliga va orga­nit­zar dijous a Girona una jor­nada que costa de creure que fos la segona de les seves carac­terísti­ques que es feia a Cata­lu­nya, tenint en compte l'abast de la pro­blemàtica que posava sobre la taula. El debat es va cen­trar en les com­ple­xi­tats que han d'afron­tar les per­so­nes que han patit un càncer a l'hora de tor­nar a la feina, bàsica­ment per les seqüeles físiques i emo­ci­o­nals que els ha dei­xat la malal­tia. En la incom­prensió i des­em­pa­ra­ment que sen­ten després de l'etapa de dependència que han vis­cut. No es trac­tava de par­lar, com és habi­tual, sobre com millo­rar la pre­venció, el diagnòstic i el trac­ta­ment del càncer. El que es plan­te­java era com es tracta i s'ha de trac­tar el després. Els estu­dis que s'han fet i els tes­ti­mo­nis posen en evidència un sis­tema que cen­tra els esforços en l'abans i en el durant, però no en aquest després. Un sis­tema que aplica uns pro­to­cols que topen amb la rea­li­tat emo­ci­o­nal dels malalts ja recu­pe­rats. Que el pas pels ava­lu­a­dors mèdics que con­tro­len les bai­xes labo­rals es con­si­deri una experiència pit­jor fins i tot que el mateix procés de la malal­tia, demos­tra que alguna cosa no rut­lla. Per sort, tot i que segu­ra­ment tard, una jor­nada com la de dijous que va reu­nir totes les parts impli­ca­des, des de l'admi­nis­tració fins a sin­di­cats, empre­ses, pro­fes­si­o­nals i afec­tats, és el pas encer­tat per començar a posar fil a l'agu­lla. El col·lec­tiu afec­tat serà cada vegada més nombrós, perquè si per un cos­tat és posi­tiu que la super­vivència vagi aug­men­tant de manera sos­tin­guda els últims anys, per l'altre ens tro­bem que també creix el nom­bre de diagnòstics. Les estadísti­ques i pro­jec­ci­ons són molt fre­des, però ens per­me­ten saber que aquest any hi haurà 4.000 casos nous de càncer a les comar­ques giro­ni­nes. Els esforços han de cen­trar-se a curar, no podria ser d'una altra manera. Però Onco­lliga vol posar el focus en l'oblit del col·lec­tiu que ja ha acon­se­guit superar aquesta etapa. Un col·lec­tiu que durant la malal­tia ha patit blo­queig emo­ci­o­nal, sen­ti­ment de culpa i remor­di­ments per si s'ha fet alguna cosa mala­ment, incom­prensió, retrets de la pare­lla, sen­sació que l'entorn no ha estat a l'altura… I resulta que els pro­ble­mes con­ti­nuen quan tot s'ha aca­bat i es plan­teja el tema del retorn o no a la feina. Com va sen­ten­ciar Onco­lliga en una piu­lada, ens queda molta feina per fer, però entre tots podrem.