Una marieta

Els plàtans del car­rer han començat a treure la fulla ten­dra. No me'n faig cap il·lusió. L'any pas­sat també van néixer tan bé com ara, però així que es van fer una mica grans van donar mos­tres d'emma­lal­tir. Es van arru­gar, es van tor­nar de color grisós i van impe­dir que a l'estiu els arbres que les feien pos­si­bles pre­sen­tes­sin una imatge o una ombra agra­da­bles. Em sem­bla molt que les d'ara van pel mateix camí. Els plàtans, tan soferts, no estan bé.

En Quim Tar­ragó, que és amic des que anàvem junts a l'escola, s'ha res­pon­sa­bi­lit­zat durant molts anys de la jar­di­ne­ria muni­ci­pal amb grans encerts. Mataró neces­sita vege­tació per ame­nit­zar un urba­nisme i una arqui­tec­tura de qua­li­tat més aviat baixa, i en Tar­ragó ha plan­tat jar­dins fins i tot allí on sem­blava que un jardí no hi podia fruc­ti­fi­car L'altre dia me'l vaig tro­bar: “M'acabo de jubi­lar però he dei­xat en bones mans la suc­cessió.” Un any vaig obser­var en els arbres unes capse­tes lli­ga­des al cap­da­munt del tronc, a tocar de les bran­ques. En Quim em va expli­car que con­te­nien una substància química per veure si els arbres es refe­ien. La rea­ni­mació no s'ha fet visi­ble. “Aquest any hem pro­vat amb les mari­e­tes.” “Les mari­e­tes?” “N'hem situat als arbres perquè està com­pro­vat que els rege­ne­ren.” No ho vaig enten­dre gaire. En tot cas, és l'últim ser­vei d'en Quim a la massa fores­tal urbana. Els seus suc­ces­sors n'ana­lit­za­ran el resul­tat i deci­di­ran si l'ope­ració ha tin­gut èxit o se n'ha de pro­var una altra.

Un matí d'aquests va aparèixer una mari­eta al pati inte­rior de casa. Vaig pen­sar que era una de les d'en Quim, que s'havia esca­pat. La vaig obser­var. Jo diria que quan era petit les mari­e­tes tenien la superfície supe­rior més com una cúpula, més de mitja esfera. La d'aquesta era tirant a plana, com la clova no d'una esco­pi­nya sinó d'una cloïssa. Pot­ser estic mal fixat i les mari­e­tes sem­pre han estat així. Fa tant temps que no en veia... Abans, com que la ciu­tat era d'extensió més reduïda, feies qua­tre pas­ses i ja et situ­a­ves en llocs sil­ves­tres. L'obser­vació dels insec­tes era intensa: mari­e­tes, papa­llo­nes... For­mi­gues no de cuina sinó de niu fora­dat a la sorra... Ara per arri­bar a la mun­ta­nya, a les hor­tes i al camp s'han de tra­ves­sar tants polígons indus­tri­als i urba­nit­za­ci­ons que acabo no fent-ho mai. Pot­ser en aquest temps les mari­e­tes han evo­lu­ci­o­nat la forma. Pot­ser les mari­e­tes han des­a­pa­re­gut i només hi ha les que en Quim té en con­serva. M'han dit que els pins tenen una malura, que es tor­nen blan­qui­no­sos i moren. Mira: com els plàtans de la Ram­bla. Ho hauré d'anar a mirar, encara que, per tenir un dis­gust, més val que me n'abs­tin­gui. Els arbres es moren a la ciu­tat i a la mun­ta­nya, les mari­e­tes no són el que eren i en Quim Tar­ragó que plega.