Caritat cristiana

Mol­tes ins­ti­tu­ci­ons esmer­cen temps i diners, a través de gabi­nets de comu­ni­cació, per cons­truir-se una imatge pública. I hi ha per­so­nes i per­so­nat­ges que l'acon­se­guei­xen, sense esforç de cap tipus, en un temps rècord. Una d'aques­tes per­so­nes és l'actual titu­lar del Bis­bat de Girona. Per als qui no domi­nem l'esce­no­gra­fia ni les lleis orga­nit­za­ti­ves i pro­to­col·làries de l'Església catòlica, el Bis­bat és un submón opac, mas­culí i paral·lel. Vivim la nos­tra vida quo­ti­di­ana igno­rant-lo. Són comp­ta­des les oca­si­ons de coin­cidència amb l'acti­vi­tat del bisbe, però sem­pre havien estat tro­ba­des ama­bles, com la d'aquells veïns que no han inter­can­viat mai més de tres fra­ses però que no dub­ten a aju­dar-se a pujar les bos­ses del súper, o a sub­mi­nis­trar- se un ingre­di­ent culi­nari.

Però vet aquí que el nou bisbe ha irrom­put en esfe­res pro­pe­res a la nos­tra: pro­ta­go­nitza, mal­des­tre, la pro­cessó de Set­mana Santa; vol recon­ver­tir al culte peces patri­mo­ni­als cata­lo­ga­des, igno­rant els pro­to­cols de segu­re­tat de la Gene­ra­li­tat; intenta impo­sar una moral vic­to­ri­ana i rància a l'esplèndida tra­jectòria del Museu d'Art; pro­hi­beix uti­lit­zar locals par­ro­quials per a reu­ni­ons i con­sul­tes popu­lars. ¿D'on ve aquesta volun­tat de tor­nar a bas­tir altes mura­lles entre l'Església i el poble?, de recu­pe­rar estre­tes i sectàries visi­ons que a l'Església cata­lana sem­bla­ven supera­des? Hi ha qui opina que la falta de voca­ci­ons reli­gi­o­ses com­porta que les figu­res visi­bles de la jerar­quia ja no siguin models d'excel·lència. Hi ha qui opina, en con­tra, que la tria no té res de gratuïta. S'ha dit que la paraula cul­tura està en perill de que­dar-se només amb la seva arrel i esde­ve­nir, res­tric­ti­va­ment, «culte» en la ter­mi­no­lo­gia del Bis­bat. Tan­car la lli­bre­ria Les Vol­tes per ampliar la lli­bre­ria dio­ce­sana pot arri­bar a ser-ne una prova.

Costa enten­dre el canvi brusc en l'estratègia, i més encara l'agres­si­vi­tat i la falta d'empa­tia envers el ramat. La cul­tura i les refle­xi­ons democràtiques per­ta­nyen, sem­bla, només al poble. El Bis­bat ha abo­lit o suspès el prin­cipi rec­tor, for­mu­lat per Terenci i adop­tat per l'Església en línia amb l'Evan­geli, pel qual les coses huma­nes no li eren mai ali­e­nes.

La impo­sició nor­ma­tiva i la sub­missió a la jerar­quia per se pot­ser són meca­nis­mes eficaços a l'exèrcit (tot i que la història no sem­bla con­fir­mar-ho). Al bisbe li cal la reflexió i mesu­rar i recon­si­de­rar for­ces i estratègies. Si el canvi no ve per aquesta via, almenys que apli­qui el con­cepte de cari­tat cris­ti­ana (Deus cari­tas est, ha escrit Benet XVI) i miri amb indulgència totes i cadas­cuna de les ove­lles del ramat. Començant per una ser­vi­dora.